Lectures per a tots

Xavier Lozano

La Coca Cola

Tots hem pres alguna vegada una Coca Cola. És una beguda que trobarem a qualsevol bar, a totes les festes o a casa nostra. Però sabeu on començà la seua història? A una farmàcia.

L’any 1886, a la ciutat nord-americana d’Atlanta, el farmacèutic de la Farmàcia Jacobs va fer un xarop que tenia propietats estimulants per al cervell i els nervis. En tastar-lo, el trobà a més, molt refrescant.

Començà a vendre’l a la seua farmàcia la gent anava amb un got i li’l omplien a un preu de 5 cèntims de dòlar. Al principi Jacobs venia nou gots de xarop gasós al dia

Poc a poc, anà augmentant el consum d’aquest refresc i hagué de fer una fàbrica on elaboraren i embotellaren el producte.

L’any 1899 la fàbrica va organitzar un sopar per celebrar les festes de Nadal amb els seus treballadors. N’eren 20 persones.

Actualment es calcula que cada dia treballen per a aquesta empresa 8 milions de persones a tot el món.

Història de la Coca-Cola

Un llaurador intel.ligent

Un llaurador de poble, anà un dia a la ciutat a comprar-se roba per a Nadal. Ja de vesprada, quan ho havia comprat tot, només li quedaven 40 euros.

Durant tot el dia, li havia fet mal un queixal, però ara, cada vegada tenia més dolor. A més estava molt desmaiat. El llaurador anava pensant: - Només tinc 40 euros. Si vaig al dentista, me’ls gastaré i no podré sopar.

D’ altra banda si sope, no tindré prou diners per al dentista i em farà mal el queixal tota la nit.

En això passà per davant d’una pastisseria i es parà a mirar l’aparador. Passaren per allí dos senyorets de la ciutat que es volgueren burlar d’ell i li digueren: -Què llaurador, quants pastissos series capaç de menjar-te sense parar? -Almenys cinc cents –contestà el llaurador-. -Què t’apostes a que no pots? –li digué un-.

-Em deixe arrancar eixe queixal si no me’ls menge –assenyalant el que li feia mal-. -Au va, a vore-ho. Se n’entraren a la pastisseria i el llaurador començà a menjar tot el que tingué gana. Quan ja havia menjat prou, posant cara de tristesa digué: -Ho sent, he perdut l’aposta. No puc més. Els dos senyorets, esclafiren de riure, pagaren al pastisser i se l’emportaren a casa d’un dentista que li va treure el queixal dolent. En eixir, els dos senyorets anaven rient i burlant-se del llaurador, contant a tots els qui veien, que havia perdut una aposta i s’havia deixat arrancar un queixal. Però quedaren bocabadats i deixaren de riure’s quan el llaurador els digué davant de tots: -No sé què els fa tanta gràcia a aquesta parella de tòtils. He berenat de bades a la millor pastisseria de la ciutat, tot el que he tingut gana. M’han tret un queixal que portava fotent-me tot el dia. Tot, pagat per ells, sense gastar-me un cèntim.

Robert i les hamburgueses

Robert i Xelo son dos joves. Des de fa poc viuen a un pis del centre de la ciutat, nou i molt bonic. Cada dia, Robert i Xelo ixen de casa de bon matí per a anar a treballar. Quan tornen, de vesprada, fan un passeig per la ciutat, van al cine, al teatre, es queden a casa llegint o veient algun programa de la televisió. Dissabte pel matí, com que no van a treballar, aprofiten per a endreçar un poc la casa, llavar roba i fer la compra. Després de desdejunar, fan una llista i Robert se’n va a fer la compra de la setmana. -Ja està tot. Primer aniré a la carnisseria a per les hamburgueses, després passaré pel supermercat i de tornada a casa entraré a la verdureria. Quan ho haja col·locat tot al lloc, posaré el rentaplats –pensa Robert-. Quan Robert aplega la supermercat, com que porta hamburgueses, obre una de les taquilles de l’entrada, deixa les hamburgueses, es guarda una claueta amb un número a la butxaca i entra a fer la compra.

Dies després Xelo li pregunta: -Robert, no comprares les hamburgueses l’altre dia?. -Sí. Estan a la nevera – diu Robert-. -No les veig –contesta Xelo-. Robert mira i remira la nevera i pensa: -Açò és un misteri. Estic segur que les comprí. I juraria que les vaig guardar a la nevera junt amb totes les altres coses de la compra. No sé que haurà passat. Al cap d’una setmana, Robert es troba al calaix de la seua tauleta de nit una claueta xicoteta amb un número. Es posa roig. Riu. Amolla una carcallada. -De què et rius, Robert? –pregunta Xelo-. -Ja sé on estan les hamburgueses. -On? Robert li ho conta i els dos riuen a la gana. Imaginen que haurà pogut passar amb les hamburgueses, més de deu dies a la taquilla del supermercat. Demà aniran a parlar amb l’encarregat i demanaran disculpes.