352n quadrimestre 2010

ENTREVISTACarme Guanter i Suñer,

una peixateraentranyable

RACONSCarrer Francesc

Eiximenis

Girona, les fonts i l’aigua

Girona, les fonts i l’aigua

2 Editorial

ivim en la falsa creença que l’aigua ésinnata a la Terra. Res més lluny de la rea-litat, l’aigua és un element universal queviatja pel cosmos fragmentada en molè-

cules, o al damunt d’asteroides glaçats. Gota a gotai impacte a impacte, en el cas dels asteroides, laTerra ha estat capaç de retenir-la gràcies a la sevagravetat, temperatura interior i distància del sol.L’aigua, de la qual depèn tota la biodiversitat delplaneta, és doncs un material vingut dels confins del’univers. El professor Masaru Emoto, després detota una vida estudiant les formes dels cristalls d’ai-gua glaçada, arriba a la conclusió que l’aigua contéinformació que pren dels llocs on ha estat i on està.Els cristalls d’una aigua pura són ben diferents delsd’una aigua contaminada. Fins i tot ha comprovatque l’aigua canvia de forma en funció de si a propseu sona una música o bé un soroll estrident. El quem’interessa del treball d’Emoto és la reflexió de quel’aigua, i per tant la vida mateixa, no prové de laTerra, sinó dels confins del Cosmos. Nosaltres matei-xos, que som en essència aigua, som part d’unainformació universal. Aquesta capacitat de l’aiguad’absorbir el que té al seu voltant ens ha de ferreflexionar sobre com tractem una cosa tan excep-cional com la vida mateixa. El mal estat dels nostresrius, la contaminació de les fonts naturals i delsaqüífers, el vessament de petroli i material radioac-tiu als mars i oceans... Fins a quin punt l’aigua mal-tractada afecta a l’aigua que nosaltres som. Fins a

quin punt la informació de tots els desastresambientals acumulada en l’aigua que ha vingut a laTerra no és una informació que ja duem a dins del’aigua del nostre cos. Què podem fer ara? La cièn-cia ens mostra un nou camí: sanar el medi ambientés sanar-nos a nosaltres mateixos. Tinguem-ho pre-sent en els nostres actes de cada dia.

Enric PardoTINENT D’ALCALDE DE MEDI AMBIENT

AJUNTAMENT DE GIRONA

V

L’aigua, un element de vida que hem de protegir

Núm. 35 - 2n quadrimestre 2010Publicació del CONSELL MUNICIPAL DE LA GENT GRAN: Una eina per a l’intercanvi i la comunicacióEQUIP DE REDACCIÓ:Francesc Pararols, Enric Homet, Pere Madrenys, Albert Juncà,Narcís Amagat, Pere Vilà, August Moret, Joan Miró i Àngela Ferrer.

CORRESPONSALS:Imma García (C. St. Jordi de Girona), Josep Casals (Esplai G.G. St.Narcís), la Junta (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Vila-roja), LuisHerrera (Assoc. G. G. La Unió), Joan Farré (Assoc. de Pensionistes iJubilats St. Joan), Pitu Caicedo (Assoc. de Pensionistes i Jubilats deTaialà), Enric Homet (G. G. "L'Esplai"), Josep Majó (Assoc. de G. G."Onyar-Montilivi"), Ma. Mercè Costa (Caixa Terrassa Club 60), laJunta (Assoc. G. G. Barri Vell), la Junta (Assoc. G.G. de Pedret) i laJunta (Assoc. G.G. Vall de Sant Daniel)

El Consell Municipal de la Gent GranPlaça del Vi, 1 - 17004 Girona

Foto portada: Juanjo Valeros / Coordinació: Plural ComunicacióDisseny: Juanjo Valeros / Impressió: Gràfiques Alzamora SADipòsit legal: GI-066-96

SUMARI2 EDITORIAL3 OPINIÓ8 CIUTAT Vida associativa de la gent gran

13 La Font d’en Fita, lloc de trobada de guàrdies i delinqüents

14 Girona, les fonts i l’aigua16 Girona vella: belleses i records18 ENTREVISTA Carme Guanter i Suñer, una peixatera

entranyable21 CONSELL G.G. Diada de la Gent Gran 22 QUALITAT Gastronomia

DE VIDA L’aigua, un desafiament del segle XXI24 CULTURA Aigua!26 BARRIS Carrer Francesc Eiximenis28 AHIR I AVUI Plaça de Josep Pla - Mercadal

Foto: Juanjo Valeros

3Opinió

FE D’ERRADESEn l’anterior número d’EL ROURE, el núm. 34, a l’article Reminiscències Captives: Amistat per al Record, delsenyor Enric Homet, varem passar per alt un paràgraf important del text. A dalt publiquem aquest articleíntegre. En el mateix exemplar, per un problema de maquetació, també es va veure alterada l’estructura del’haïkú. La versió correcta la trobaran en aquest mateix número, a la secció de Cultura.Li demanem les nostres més sentides disculpes al senyor Homet per ambdues errades.

Reminiscències captives: Amistat per al recordper Enric Homet i Romà

mb el temps, el meu esco-lorit sis-cents s’havia aprèsde memòria el camí que

mena cap a Montjuïc, una urbanit-zació que s’ha anat consolidant alllarg dels anys i que jo havia vist néi-xer i créixer per raons poderoses id’amistat.D’aquelles barraques de poca consis-tència que ocuparen esforçadesfamílies vingudes de llocs ben dis-tints de la “rancia España”, es passàa dibuixar una visió de futur ques’hauria de poblar de cases unifami-liars i vegetació rica en varietats idelectances.Amb la intenció d’animar la solitudd’un lloc encara auster de vida, elspromotors optaren per obrir unamena de petit zoològic en unaesplanada a mig camí de la mun-tanya, dotant-lo d’unes graciosesmones i d’una parella de cérvols,femella i mascle, ell de mal tracteamb la parella i amb tothom que seli acostava, si no queies bé. Jo deviafer cara de bona fe i ens vam enten-dre. De tant en tant jo arrencavaalguna de les herbes que prolifera-ven pels voltants del seu recinte, benencerclat, i ell me les rebutjava oacceptava, i així vaig anar endevi-nant-li gustos, manyagues i tempsestacional plaent amb què podiatractar-lo. Vam arribar a compene-trar-nos tant, que jo hi pujava gai-rebé cada dia, a mitja tarda, i ell jam’hi esperava. Si algun dia havia

deixat d’anar-hi, al següent sem-blava menysprear-me.Les visites foren sovintejades duranttot l’any, fins al punt que vaig des-cobrir que aquests mamífers cèrvidsremugants i mascles, els queien lesbanyes anualment, i a cada tempo-rada li tornaven a néixer amb mésvigor que en l’anterior i amb unapunta més alta, denotant l’edat perles noves protuberàncies nascudes.Feia goig de contemplar el vigor gai-rebé perceptible del nou naixementd’aquella cornamenta.Jo vaig creure que aquell any nopodia transcórrer sense sol·licitar-limolt amorosament que m’haviad’obsequiar amb una de les banyesja molt pesants i llargues que desco-brien els quatre anys de vida per lesosques exhibides.Fos com fos, durant una bona tem-porada el vaig mimar amb obsequisde pa sec i fruites silvestres d’unes

mates properes al tancat i que ell jaconeixia bé, fins acompanyar-m’hiamb senyals eloqüents i satisfacto-ris. Com més m’exigia, també emcreia mereixedor de la més bonicade les dues banyes, la dreta, que jade temps es deixava tocar i amanya-gar com si ja fos mig meva.Arribat el temps del desprenimentnatural de la cornamenta, m’hiacostava matí i tarda, fins elmoment precís d’aquell prodigi. Sem’acosta gairebé a tocar i donant uncop sec al sòl, m’obsequià solemne-ment amb un moviment d’“aquí latens”, com un trofeu de l’amistat, labanya tan desitjada i que d’imme-diat vaig collir i córrer cap a casa pernetejar i presumir-la a les lleixes del’escriptori.La intenció de vitalitzar el lloc noreeixí, es suprimiren les mones i laparella de cérvols, restant unparatge desolador per al record.En una festa major de la urbanitza-ció on hi assistia l’alcalde senyorJoaquim Nadal, s’acordà dedicarl’indret a Domènec Fita, primer esta-dant i prestigiós artista. Amb tot,fins fa poc no s’ha arreglat del tot,però l’espera ha donat excel·lentsresultats. Ara és un espai adient perla delectança, presidit per unaexcel·lent obra de l’artista.Felicitem a l’Ajuntament i als autorsdel projecte i l’execució, esperantbona conservació i que els assidusvisitants en gaudeixin plenament.

A

Una de les tantes trobadesd’amistat entre l’autor i el cèrvid.

4 Opinió

� CARTES

Sra. Anna Pagans, alcaldessa de Girona

Diuen que per aconseguir grans metes cal primer ipas a pas complir-ne de més senzilles. Doncs bé, araque degut a la crisi cal estrènyer-se el cinturó, però maiquedar-se parat, li suggeriria que es proposés dur aterme tres objectius, molt reivindicats pels ciutadans ique no representarien gran despesa, però sí l'agraï-ment de molta gent. Ja diu la dita que de mica en micas'omple la pica i així després ja es pot pensar en gransprojectes que requereixen més diners.Aquests objectius que proposem mitjançant la carta

que de manera quadrimestral li dirigim des de laRevista el Roure serien:

1- Tornar a col·locar les pedres que configuren el Pontdel Dimoni,sabem que el projecte està en marxa inomés manca una mica de voluntat per part de l’A-juntament que vostè dirigeix.

2- Netejar de brutícia, ocupes,edificacions il·legals... lazona del que ha de ser el Parc de les Pedreres. Demoment i per no produir massa despeses seria bofer una bona neteja i plantar-hi uns quants arbres,que fes goig, no com està ara que sembla un abo-cador. I al costat d'un Gran Hotel!

3- Arranjar els jardins de la Devesa de moment tan solsintentar posar decent la part on la mainada anava ajugar a l'estiu i que ara està molt abandonada. N'hihauria prou procurant que la part dels jocs infantilsfuncionés, que el brollador fos net i amb peixos, queles flors , plantes i arbres lluïssin son esplendor i queel sòl estigués tot ben cobert de sorra neta i gra-nada.

Agraïm per endavant l'interès que pugui posar enintentar acomplir aquests modestos objectius però querepeteixo els ciutadans agrairien de tot cor.Ben afectuosament

Àngela Ferrer i Mató

Lluites desiguals o venjances?

es de sempre, el dominisobre la Terra sembla quesigui una prerrogativa de

l’home, però de tant en tant la tèc-nica especulativa i explotadora repcada sotragada que demostra d’al-guna manera que el Globus, perjudi-cat, se’n ressent i es mostra venjatiu,tant, que moltes vegades en surtperjudicat el territori menys culpa-ble. Però estem per assegurar quetots els humans hi hem posat la nos-tra cullerada, i ara no ens hem dedesentendre del problema generat ainfinitat d’explotacions. Per posaruns petits exemples:- Qui, de nosaltres, per poc ques’hagi mogut de casa o viatjat auste-rament, no ha fet ús dels mitjans delocomoció elementals?- Com és possible que després d’undesgavell tan flagrant de l’home quees burla dels rius construint-hi el llitnatural al seu pas, provocant inun-

dacions tan aparatoses i, mesellscom som, tornem a construir-hi perrepetir aquell joc tan macabre, onels pobres en són els més perjudi-cats?- En què pensem els grans magnatsquan fan una ràtzia de caça majorfins a pentinar o cremar selves sen-ceres pel seu divertiment, oblidantque d’aquelles malifetes la Terra se’nressent? Doncs sapiguem que de la

nostra petita incursió al camp delpetroli tot viatjant on consumint endiverses fonts de la comoditat, enneixen desastres tan grans com elsque hem hagut de patir moltesvegades, i que actualment s’estàescampant pels mars explotats, comuna venjança per tant d’egoisme a fide dominar mercats mundials.També hem de creure que la pobresamargina pobles sencers on ambpenes i treballs només els queda elviure dia rere dia i poc més..., men-tre les aigües desfermades se’lsengoleixen irremissiblement. I per lainconsciència dels poderosos, estandesapareixent de la Terra infinitatd’animals i vegetacions d’espèciesúniques.No ens càpiga dubte que, més aviato més tard, la venjança s’obrirà camíper tant crims on l’home hi posa lesgrapes. És ben bé que no se’ns potdeixar mai sols!

D

per Enric Homet

5Opinió

reguntant un metge sobresi l’aigua de determinadafont tenia propietats tera-

pèutiques, respongué que no podiapas garantir-ho; però el que sí podiaassegurar amb tota certesa és que lacaminada entre casa i la font és moltsaludable. Els gironins tenim moltesoportunitats de passejar fins algunade les moltes fonts que hi ha o hihavia en els entorns de la ciutat.Algunes s’han perdut, i l’aigua d’al-gunes altres ha estat declarada nopotable. Però la passejada la podemcontinuar fent. L’espai més generós en aquestaspecte és la Vall de Sant Daniel. Allíel passejant té la facilitat de poderescollir la longitud i la durada del seuitinerari. Si té poques possibilitats decaminar, o poc temps per esmerçar-hi, pot arribar-se a la Font del Bisbe,o a la d’en Pericot. Si li abelleix cami-nar una mica més pot fer-ho fins lafont d’en Fita. Aquesta, fa relativa-ment pocs anys, es veia molt conco-rreguda de gent que no només s’hiparaven a beure, sinó que a més hiomplien garrafes. Hi havia qui s’hidesplaçava en cotxe, i aquest ja esperdia el passeig. Fent ja una petitaexcursió arribem a la Font del Ferro oa la dels Lleons. La del Ferro ha estatmolt ben arreglada i ofereix un bonespai per passar-hi una tarda o fins itot una diada festiva. Encara avui esveu molt concorreguda. La dels Lle-ons ha estat declarada com d’aiguano potable. I el camí per arribar-hi haperdut una gran part del seu encant,per l’ agressió que comporta l’ exis-tència de la nefasta carretera. Pelcamí de Sant Miquel trobarem laFont del Mistaire, i pel camí delsÀngels la d’ en Lliure. Antigamentaquesta darrera font era lloc deparada dels excursionistes que ana-

ven als Àngels. Molts hi esmorzaven,acompanyant l’entrepà de truita o debotifarra amb aquella aigua fresca ideliciosa. I agafaven forces per con-tinuar la caminada fins al santuari. Si en sortir de Girona anàvem pelcarrer de la Rutlla o el del Carmepodíem accedir al deliciós paratge dela Font del Rei. Anys enrere s’enteniaque anar pels carrers del Carme o dela Rutlla ja era sortir de Girona. Moltsconsideraven que la ciutat era nomésla zona que havia estat dintre lesmuralles; l’Eixample ja no era Girona.Els que vivien a l’Eixample, quananaven a la Rambla o a la Plaça delVi, deien “anem a Girona”. A la Font

del Rei s’hi podia arribar pel que ésara el carrer de la Creu, o per l’actuald’Emili Grahit, que tampoc encara noera carrer, sinó el pas de la via deltren de Sant Feliu, que discorriaentre camps, hortes i erms. Allí s’hitrobava també la Font del Canó i ladel Bou. Totes elles tenien un dollgenerós, molt especialment la delRei, que tenia un raig de la gruixàriadel braç. La seva proximitat al centreurbà facilitava que sempre aquellparatge estigués molt concorregut.Les tardes d’estiu era lloc d’esbarjode la mainada, acompanyats de mareo mainadera. Aquestes darrerespodien ser acompanyades o requeri-

des o escoltar complagudes algunafloreta de part d’ un soldat quematava allí les seves hores lliures.Aquelles fonts s’estroncaren quan lesindústries que s’instal·laren a Palaucaptaren les seves aigües. Anys méstard aquell gran espai es terraplenàper urbanitzar-lo i per construir-hil’Escola del Magisteri. Seguint per un camí, entre camps i lariera Gornal podíem arribar a la Fontde l’Abella.Passant el Ter pel pont de la Barca, sitiràvem cap a l’esquerra anàvem a laFontajau, lloc de berenades i fonta-des de Festa Major. Font que es perdéamb l’aiguat d’octubre del 1940.Seguint en direcció a Sarrià de Dalttrobàvem la font d’en Xucla i la d’enNadal. Sense moure’ns del clos urbà tambétenim altres fonts. Ara totes ellesinoperants; però que en altre tempsprestaren un bon servei. La mésmoderna és la de la plaça del Vern,esquifit monument a Jacint Verda-guer. Més antiguitat tenen les de laPujada de Sant Feliu, Ballesteries,Argenteria i el Pou d’en Roca, delcarrer Nou del Teatre. Quan la gentno es fiava de la qualitat de l’aiguadel servei públic, o els de les casesque no hi tenien accés, en aquestesfonts urbanes hi trobaven la solució.Amb antiguitat de segles i caràctermonumental, tenim la font de laplaça dels Lledoners i la de la Marede Déu de la Pera. En els darrers temps s’ha dotat desenzilles fonts diversos espais urbansi molt especialment els parcs. Aques-tes reben l’aigua de la xarxa del ser-vei públic. Avui es consumeix majori-tàriament l’aigua envasada que escompra als supermercats, i la sani-tosa passejada a les fonts ha quedatposposada.

Passejant, camí de les fonts

P

per Enric Mirambell i Belloc, Cronista Oficial de la Ciutat de Girona

Foto: Juanjo Valeros

6 Opinió

a ser a la sobretaula en elsopar d’un grup d’amics. Ato del que estàvem discu-

tint, el meu amic Toni, apassionatcom sempre, va afirmar amb rodun-ditat: “Jo m’abstindré de votar. O,en tot cas, votaré en blanc”. “Iaixò?”, vaig inquirir, imaginant-mela ja habitual resposta. “Mira”, con-testà tot convençut, “tenim unspolítics que són una munió decorruptes. Tant els de l’oposició comels que estan a les poltrones delpoder. Només saben maçolar d’im-postos al resignat poble. Per tant, jas’ho faran”.Tots els presents, solidaris, assenti-ren amb el cap, tot somrient,mirant-se els uns als altres, ambmurmuris d’aprovació, compartintel parer d’en Toni unànimement.Res de nou, vaig pensar, és el tòpichabitual, esgrimit pels abstencionis-tes. Que pot ser raonable, però gensoportú. Tot seguit vaig ho vaig recapacitar,en percebre la proporció que preniala desafortunada formació d’aquestvirtual partit abstencionista, el qual,dia a dia, anava augmentant,espontània i lamentablement, elnombre dels seus potencials segui-dors a tot el país. Per mostrar unaltre punt de vista vaig posar-medret, mansament, sense ànim deprovocar. Tots varen restar callats.“És evident que vosaltres no voleuvotar. Interpreto que és perquèdetesteu els polítics desaprensius.Feu molt bé. Enhorabona, per nodragar els polítics defraudadors.Però, segons la meva modesta opi-nió, agafeu el camí equivocat. En noconcórrer a les urnes genereu dèfi-cit democràtic. I, compte!, que lademocràcia –no hi ha res perfecte–,que es basa en el sufragi, és l’únic

sistema polític, i això està demos-trat estadísticament, de tots elsinventats fins avui, que fa disminuirel maleït corrompiment. No en va ésl’únic que singularitza la transpa-rència administrativa.“La realitat sembla ben diferent”,intervingué la Nuri. “Com és, doncs,que després de tants anys de demo-cràcia, en el nostre país, encara nohem estat capaços d’acabar ambaquests endemoniats políticscorruptes?”. “Bona pregunta, Nuri!”Val la pena dedicar-hi un paràgraf acontestar-te-la.“Mira, la corrupció”, vaig prosseguir,“és un fet tan natural com ho sónles males herbes en els sembrats.Tan natural com els bacteris, elsvirus o els fongs que infecten elséssers vius. Endemés, és tan antigacom la de les primeres criatureshumanes, de les entranyes de lesquals en brolla. De la seva antigor jaen quedà constància escrita, 7.000anys abans de la nostra era, gràciesa un profètic predicador anomenatMiqueas, que va fixar-la en l’AnticTestament, sota el fatídic nom“Corrupció”. Ja més ençà, el prepotent Imperi deRoma, victoriós de tantíssimes bata-lles, s’esfondrà, no pas vençut pelsconstants atacs dels poderososexèrcits enemics, sinó per la perver-sió corruptora i el desenfrenamentadministratiu i funcionarial interns.La corrupció és una tara repugnant,benvolguda Nuri, que si bé es mani-festa en diferents gradacions,denota les febleses humanes. Entrobareu a totes les professions. Desde les més honorables a les més ple-bees. En totes les races i en totes lesclasses socials.És obvi que els polítics no poden paslliurar-se’n, d’aquesta maledicció de

la providència. La política, en teoria,ha de ser un servei públic dirigit alciutadà però, a vegades, per tot l’es-mentat fins ara, funciona al revés:esdevé un servei als interessos delpropi polític. En paraules planes, endiem corrupció. Però ara sí que ésrellevant subratllar el següent:No fa gaire, el prestigiós rotatiu LaVanguardia publicà una classifica-ció de països segons el grau decorrupció a la qual estaven sotme-sos: els que patien major corrupcióeren els més tirànics. Els que la

La corrupció és un fenomen natural? Sí

V

per Albert Juncà Padrosa

7Opinió

patien en menor grau, amb enormediferència, eren aquells on la demo-cràcia hi estava més consolidada. Enambdós casos tant se val si eren dedretes o d’esquerres.És ben lamentable per l’espèciehumana. Però cap estat, en tot elglobus, al llarg del segle, s’ha lliuratd’aquesta bèstia negra. Que en lesautocràcies tendeix a l’alça, mentreque en les democràcies succeeix elcontrari. Malgrat els pertinentsesforços per eradicar-la, fins avui,ha resultat inextingible.

[“No s’hi pot fer alguna cosa, en lanostra terra, per almenys disminuiraquesta maligna lacra?” reclamà laMontse. “Mira, Montse”, irromp enToni tot adelerat. “Tots els bonspolítics saben que la quasi impuni-tat que impera en el present aquíincita als corruptes a exercir. Itambé saben que els càstigs incle-ments, durs de veritat, alliçonen, osigui, dissuadeixen. Tant pel que faals reincidents d’avui, com en elspossibles novicis de demà. Per tant,aquell a qui se l’enxampi en frau,

polític, funcionari, etc., codi penalcom a delinqüent comú. És a dir,justícia inclement. Presó i, si proce-dís, presidi. Estic plenament conven-çut que l’aplicació d’unes lleis seve-res i un procés jurídic rigorós dismi-nuiria el corrompiment fins a límitsirreductibles”, acabà en Toni.Per acabar la sobretaula d’avui,benvolguts companys, voldria que,segons el meu criteri, els abstencio-nistes són persones de bona fe, ínte-gres, complidores, que, justificada-ment, se senten molt indignades pelfet, certament denigrant, que exis-teixi un innegable flux de dinerspúblics –els nostres impostos– queaturi les cobdicioses butxaques d’al-guns polítics corruptes.Teniu sobrada raó d’estar indignats.Ara bé, desertant de les urnes acon-seguireu que el vostre ajuntament,diputació, autonomia, etc., gaudeixid’algun efecte anticorrupció? O, talvegada, abstenir-vos de votar ésnomés per satisfer el primitiu instinta la pataleta. La vostra motivació,no exercint d’electors, és evidentque està causada pels polítics frau-dulents. Consell: deixeu-vos motivarpels polítics honestos. Que n’hi hamolts més!Voldria deixar molt clar, i amb aixòacabo, per a què ningú es confon-gui, que, entre la gent consagrada ala política, es dóna un volum decorrupteles molt menor, encara queno ho sembli, de les que es conco-rren en el si de la societat civil. És adir, que la corrupció, en els afers delmón privat –fora de la política–aplega un major volum de martin-gales, tant percentuals com enmagnitud.Dit sigui per situar les coses en elseu inequívoc punt. Voteu democrà-cia!

8 Opinió

irona és una ciutat en laque l'aigua és i ha estatsempre protagonista. La

ciutat compta amb quatre rius,encara que considerem com a mésimportants el Ter i l'Onyar. Aquestúltim recorre tota la ciutat i lesseves carpes són fins i tot famoses.Qui no les ha vistes arreplegant elstrossos de pa que alguns vianantsels tiren? També les veiem moltscops mig ofegades pel poc caudaldel nostre riu que, en èpoques desequera, sembla talment un rierol,però els més grans recordem tambéels ensurts que ens va donar quanen èpoques de pluja i abans decanalitzar-lo sortia de mare i pro-duïa veritables catàstrofes. El Terpassa més separat de la ciutat peròés un riu molt important perquè,durant el seu recorregut, rega mol-tes hortes i camps, font de riquesa,encara que últimament Barcelonal'està "munyint" i l'ha deixat con-vertit en un riuet.Abans, quan la gent era més pobra,anaven a banyar-se al Ter i a pararel sol a les seves ribes, talment comsi fos una platja, i també a una partmés amunt del cementiri, anomenat"Les tres Roquetes" i pertanyent al'Onyar. Aquests llocs servien per arefrescar-se de la calor estiuenca.Cal pensar en quan ens queixem araque tenim tantes comoditats i encom ens conformàvem amb pocacosa i érem prou feliços. De totamanera, tal i com estan ara els nos-tres dos rius esmentats, ni amb totala voluntat del món ens hi podríembanyar.Ara semblaria una cosa inimagina-ble pensar que el riu Onyar serviad'escombriaire, ja que cada nit els

veïns que tenien les eixides de caraal riu hi tiraven les escombraries. Sesentia: xap-xap i el pobre riu reco-llia tot el que la gent donava perinservible.També era curiós veure gent pescar-hi després de comprovar la seva"netedat". No he esbrinat mai si esmenjaven els peixos que arreplega-ven ni si, en cas de fer-ho, els pro-duïa algun tipus de malestar. A lesribes, a més a més, moltes rates iben grosses hi feien vida. Tot aixòens pot fer pensar com hem milloraten quant a higiene. Pensem quemolts habitatges no tenien aiguacorrent, aquest esdeveniment tanimportant tingué lloc el 1869, peròno totes les cases gaudien d'aquestavantatge: moltes llars s'abastien depous i altres tenien aigua censada,que volia dir que només els hi arri-

bava una certa quantitat i si en gas-taven massa, doncs a buscar a lesfonts el que no sortia a l'aixeta. Pocshabitatges tenien dutxa i algunsedificis tenien a l'escala un WCcomunitari.L'aigua és un element prioritari pera una vida sana i còmoda i cal valo-rar poder obrir l'aixeta i gaudir d'unbon doll d'un dels elements mésnecessaris per viure bé. Tants païsosencara no disposen d'aquest ele-ment tan bàsic! El nostre cos contémolta aigua i tots sabem que ésmolt recomanable beure força pertenir una bona salut.Si l'aigua corrent trigà a arribar atot arreu, pensem també en laimportància de les fonts a Girona.En tenim i moltes, encara que algu-nes ja no funcionen. Quan a Mont-juïc hi vivien tants immigrants pro-cedents de tot Espanya era freqüentveure cua a la font –que ara no rajaperò encara és visible– per carregargarrafes que havien de pujar a peu ia coll fins dalt de la muntanya. Seriabonic fer un estudi detallat de totesles nostres fonts. Ah! i no podemoblidar els ponts, ja que si tenim riusnecessitem pots per traslladar-nosd'un costat a l'altre de la ciutat.Fonts i rius poden donar per a feruna altra llambregada a la nostraGirona.No voldria acabar sense recordarque a la torre d’Alfons XII hi haguéel principal dipòsit d'aigua deGirona, i fóra bo que els que encararecordem aquestes vivències lestransmetéssim a les noves genera-cions. Sempre és bo conèixer lesarrels del lloc on viuen i alhora inci-tar-los a apreciar aquest líquid tan itan necessari per a viure.

LLAMBREGADES

Girona i l’aigua

G

per Àngela Ferrer i Mató

Foto: Juanjo Valeros

9Ciutat

VIDA ASSOCIATIVASecció dedicada als casals i associacions de gent gran de Girona, com a espai d’intercanvi, departicipació, relació intergeneracional en la vida de la ciutat i com a exponent de cohesió social.

Espectacle de Dansa delventreDins de les activitats que organitzemels dijous de Cafè Tertúlia, el passat 20de maig es va celebrar un espectaclede Dansa del Ventre a càrrec de l’As-sociació de Dones de la Dansa del Ven-tre HARA, amb la professora Mònica iles seves alumnes. Amb les seves danses orientals i elsseus vestits de bonics i lluminososcolors varen agradar molt a tots elssocis i als espectadors d’aquestespectacle. La gent no va parar d’a-plaudir a les alumnes per la seva actua-ció. L’espectacle va ser tot un èxit.Des d’aquestes línies volem felicitar ala professora i a les alumnes per laseva dedicació i qualitat i constànciad’aquest bell art. En acabar es va servir un aperitiu per atothom, on ens varem divertir i onvarem aprofitar per a donar les gràciesper haver passat una inoblidable tarda.

Cloenda La UnióCom cada final de temporada, el pas-sat 17 de juny, varem celebrar la clo-enda de les activitats.

Aquest acte el celebrem amb unaesplèndida arrossada que ja és una tra-dició de la nostra associació. Varenvenir a compartir aquest acte el Tinentd’Alcalde Sr. Olóriz Serra i la Sra. M.Lluïsa Faxedas, com a regidora delnostre barri, Pont Major.A les dues en punt, tal i com estavaprogramat, es van començar a servirles taules, doncs els socis estaven jaimpacients per a gaudir de l’esplèndidaarrossada. El segon plat va consistir en una grae-llada i per postres un boníssim gelat,tot això regat amb un bon vi, i per fina-

litzar l’àpat varem brindar per tota latemporada amb un bon cava.Acte seguit va començar el ball acàrrec de Simó La Veu, tan esperatpels socis, els quals varen gaudir d’allòmés amb les boniques cançons i dediferents estils que aquest duet els vaoferir. Varem passar un dia fantàstic i des d’a-quí ens agradaria donar les gràcies atotes les persones d’aquest centrecívic i als col·laboradors de l’associa-ció per la seva desinteressada ajuda,que agraïm de tot cor, i dir-los que finsla propera temporada!!! Bon estiu!!!!

ASSOCIACIÓ GENT GRAN LA UNIÓ DE PONT MAJOR Luis Herrera

Diuen que l’experiència és un grau i laGent Gran és un bon exemple d’això.D’una banda, perquè aplega un elevatnombre de persones que, per edat iconeixements, representen un bonnivell d’expertesa. De l’altra, perquè faanys que contribueixen enèrgicament afer que la participació activa sigui unfet.Aquest exercici ha estat possible grà-cies a la llarga trajectòria participativaque té aquest col·lectiu i que hademostrat dia a dia amb la seva pre-sència activa als casals.Per tot això i per poder combatre lasoledat i l’aïllament, continuem posant

èmfasi en la millora de les condicionsde vida de la gent gran. Actualmentestem preparant un programa ple d’ac-tivitats diverses: tallers de memòria,

taller de costura, taller de manualitats,xerrades culturals, de salut, ball i unllarg etc.Us hi esperem!

ASSOCIACIÓ GENT GRAN DE PEDRET La Junta

10 Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA

Tot just acabem el curs i ja estem pen-sant en les activitats que volem dur aterme al proper curs. En aquestnúmero volem fer-vos arribar la satis-facció que hem sentit aquest any ambel seguit d’activitats realitzades i quehan estat diverses: taller de memòria,aula de català, taller de manualitats,alguna que altra conferència....Volem destacar aquesta temporada laimportància de la pràctica de l’exercicifísic en la gent gran. Aquest va ser unrepte que ens varem proposar de dur aterme i l’hem assolit amb un resultatexcel·lent. Això ha estat pos-sible gràcies a la col·labora-ció del CAP DE SANTACLARA, i volem aprofitaraquest espai per donar-losles gràcies, que ens varenpermetre de participardurant aproximadament dosmesos a unes sessions degimnàs de manteniment, enquè la finalitat era ensenyar a dues per-sones del casal, per a què desprésaquests poguessin donar les classesdins el casal. Aquests dos voluntaris han estat en

Fernando Rodriguez i en Joan Ayats.Volem aprofitar per donar-los les grà-cies pel seu saber fer i estar. Tot aixòcal destacar que ho realitzen dos copsper setmana (els dimarts i els dijous) isense ànim de lucre.

Ens sentim orgullosos de totes les per-sones que assisteixen al nostre casal,podem dir que són persones amb qua-litat, és un casal on la figura del volun-tariat és l’eix del casal, totes elles apor-ten vida i qualitat humana, treballen peroferir el que saben o el que tenen ambels altres, totes i cada una d’elles sónimportants, des dels professors degimnàs, tal i com hem esmentat, comles professores de manualitats, lesremeieres, les jugadores del “no val abadar”, jugadors del dòmino i un llargetc. Moltes gràcies a tots i fins aviat!

ASSOCIACIÓ GENT GRAN VALL DE SANT DANIEL La Junta

Voldria destacar en aquestnúmero que us arriba, just en unaèpoca en què hem deixat enrereel fred i algun que altre refredat,quan ja diem en català “A l’estiutota cuca viu” i segurament deuésser cert –les dites antiguessolen ser molt reals–, que l’asso-ciació del Barri Vell potser és unamica petita però gran en ganes defer coses i en entusiasme. Totsels/les socis/sòcies participen ambganes a tots o gairebé tots els actesque s’organitzen. Dirigits amb gran acert per la seva coordinadora i màdreta la Imma d’Espona es gaudeix demolta varietat per tal de difondre lanostra cultura i també la d’altres païsossi cal, que el saber no ocupa lloc. No hifalten mai la poesia, la música, les

conferències... tot el que pot enriquir lapersona.Així, la programació és molt vairada i,a més de la pràctica del ioga, que vamolt bé per no rovellar-se, de les clas-ses de català o d’informàtica (cal estaral dia), podem trobar a la programaciódes del coneixement dels païsosàrabs, l’actuació de flautes dolces, la

narració de contes, poesia acom-panyada de música, guionsradiofònics... un veritable ventalld’activitats ben engrescadores. Des d’aquest espai voldríem ani-mar a totes les persones queviuen prop del nostre barri a venira participar. Ara ja acabem elcurs però el temps passa ràpid ipodeu venir a gaudir de la nostracompanyia i activitats quan de

nou ja l’estiu es donarà per finalitzat.No oblideu que a la nostra associaciófruireu i aprendreu, a més de gaudird’una companyia fantàstica.No queda més que donar les gràcies atots els/les que han contribuït a que elnostre casal tiri endavant i sigui cadadia una mica millor.

ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN DEL BARRI VELL Àngela Ferrer i Mató

11Ciutat

ASSOCIACIÓ DE JUBILATS I PENSIONISTES DE VILA-ROJA Marcos Cano

Campionat de dòmino iparticipació a la DiadaInternacional de la GentGran a Girona

L’associació de Pensionistes i Jubilatsde Vila-roja ha celebrat un any més elseu famós campionat de dòmino, on hivan participar 20 socis d’aquesta llar,en total 10 parelles. Les partides vancomençar el dia 4 de juny i van acabarel dia 9 de juny.Després d’un campionat molt competi-tiu hi van haver 3 premis (1er premi, 2npremi i 3er premi). L’entrega d’aquestses va fer el dia 11 de juny al CentreCívic Onyar, on es va aprofitar per feruna arrossada i un ball amb tota la gentgran. Els trofeus van ser entregats pelsregidors: Sr. Ignasi Thió (regidor debarri) i el Sr. Joan Olóriz (regidor depolítiques socials). A més, més de 70 socis d’aquesta llarvan assistir a la celebració de la DiadaInternacional de la Gent Gran, que esva celebrar el 9 de juny al Teatre Muni-cipal de Girona. Des de la llar volemcomentar que ens sembla molt interes-sant aquesta celebració, i volem donarles gràcies a tota la gent que fa possi-ble una trobada d’aquestes caracterís-tiques a Girona en la qual es parla de

temes d’interès per a la gent gran i onhi ha també diferents activitats físi-ques, com es ara la passejada per lesllegendes de Girona o el taller de cuina,que es va organitzar dins el TeatreMunicipal. També volem destacar l’as-

pecte més lúdic de la programació,com ara la cantada de coral o la mos-tra de danses.Així doncs, FELICITATS als organitza-dors i esperem que puguem teniraquesta celebració PER MOLTS ANYS!!

VIDA ASSOCIATIVA

Durant aquest darrer trimestre, a l’As-sociació de Pensionistes i Jubilats“Sant Joan" hem celebrat la nostrafesta anual, concretament el 24 dejuny, dia de Sant Joan Baptista, ambuna gran celebració en la nostra Llar deJubilats que va consistir en un multitu-dinari dinar popular i el posterior ballamb gran presència de socis i sòcies.També durant aquest últim trimestre,coincidint amb el bon temps, hemaprofitat per realitzar nombroses sorti-des, amb força èxit de participació. Pelque fa al nou curs que iniciarem alsetembre, aprofitem aquestes líniesper informar-vos de la nostra oferta en

cursos i activitats desti-nats a la gent gran, peròsobretot per a motivar-vosa participar-hi, just araque estem començant afer-ne les inscripcions.Tornarem a donar prioritata les activitats que fomen-tin la salut, la prevenció iel manteniment del cos(com per exemple el tallerde gimnàstica mentalentretinguda o el taller de gimnàsticade manteniment), però sense oblidaraltres activitats de caire més lúdic comles manualitats i les puntes de coixí.

Us convidem, doncs, a que us apropeual carrer Taga i que participeu enalguna de les nostres activitats, tallers,xerrades i balls. Us hi esperem!

ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS SANT JOAN Joan Farré

A dalt, partida delcampionat dedòmino.A l’esquerra,entrada al teatremunicipal perassistir a la cele-bració de la DiadaInternacional de laGent Gran.

12 Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA

Hem arribat a final de curs i això ha fetpossible que, com a cloenda, es fessinunes quantes sortides per celebrar-ho:una més específica a França, al Canaldel Midí, on una setantena de perso-nes, moltes d’elles les que segueixenel curs de francès, poguessin gaudir, amés del paisatge, de practicar amb lallengua que han après. Va ser una excursió molt interessant,tant per l’experiència de navegar pelCanal, com per viure en directe els

canvis de nivell del recorregut mitjan-çant les rescloses, i la sensació queproduïa l’aigua quan les omplia. Des-prés, la visita al poble de Minerve ensva permetre veure uns dels reductescàtars més interessants.L’última activitat en va portar fins a lavila de Cardona, a conèixer el castell ila seva història, l’església romànica deSant Vicenç i el parador nacional. Desde l’alçada de aquest indret, varemgaudir d’unes magnífiques vistes de la

població i també de les mines de sal,que han estat tan importants per aldesenvolupament industrial de lacomarca. A la visita a la vila varempoder conèixer un taller de sal i com-prar objectes que fabriquen amb ella.Alguns són valorats per les seves vir-tuts curatives i relaxants.Això no podia acabar sense un bonàpat, tal i com va tenir lloc en un res-taurant proper a Solsona i un bon ball.Fins l’any que ve si Déu vol!

ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN “ONYAR-MONTILIVI” Josep Majó

No és un Esplai on s’aboquen a lesexcursions amb el fi de comunicarals socis que les idees generals sónben interpretades i les compleixen alpeu de la lletra. Ans al contrari, quansembla que s’intueixen ganes d’es-campar la boira, els amics de laJunta ja fan mans i mànigues per acomplaure una clientela que semblamés amiga de les sorpreses que nopas de la monotonia. Així, en aquestaocasió feren viatge cap al Midi fran-cès, amb una agradable companyo-nia i unes visites que, tot i passantcerts moments remullant-se mentresolcaven els canals i encluses d’unsllocs romàntics, també aprofitaren elviatge vers el fortificat enclavamentde “Minerve”, d’històries profundes icolpidores (on després d’haver-secongratulat amb un suculent dinar,

que entre les nostres persones gransés un moment que també compta,com ho palesa la instantània d’AntoniCulubret), feren una extensa visitaper la fortalesa atribuïda als càtars,grans defensors de les veritablesobres essencials del cristianisme on,per cert, allí hi foren derrotats.Aquesta fou una de les primeresexcursions cap a les agermanades

terres del Rosselló, després d’unlapse de temps per ocupar les novesinstal·lacions de l’Esplai, que sem-blava eternitzar-se. Els socis així hocelebraren, i amb un entusiasme queanima als organitzadors d’aquestsviatges d’una jornada a repetir-se enel temps, sembla molt propera l’altrasortida per després de les vacancesd’estiu. De segur que serà tot un èxit.

GENT GRAN “L’ESPLAI” Enric Homet

13Ciutat

a durar un temps quesovint anava amb la meva

dona a buscar aigua a laFont d’en Fita, a la Vall de SantDaniel. Era una aigua bona, de gustagradable, lleugerament mineral.Però un desgraciat succés ens vaaconsellar que no hi anéssim més. Iés que varem comprovar que aque-lla font era un punt de trobada depersones tant honorables compoden ser els guàrdies civils i tambépunt de trobada de grups de delin-qüents i indesitjables.Els fets van passar ja fa una quin-zena d’anys per aquest ordre. Primerun dia, després d’omplir les garrafeshabituals, em vaig adonar que hihavia una cartereta sobre el pedrísque envolta la font. Lògicament lavarem obrir tot seguit i varem com-provar que pertanyia a un membrede la Benemèrita pel carnet d’iden-titat que contenia. L’endemà mateixla vaig portar al quarter i la vaigentregar al personal de servei arecepció. Em van dir que coneixienaquell company i em van donar lesgràcies. Al cap de pocs dies rebia lavisita personal de l’interessat quevenia expressament a casa a agrair-me també el favor.Les anades a la font no van acabaraquí. Van acabar uns mesos desprésquan una tarda varem arribar allà i,donant un cop d’ull a l’entorn, vaigarrufar el nas. A la casa de pagèsque hi ha més amunt hi vaig veureun grupet de nois que envoltavenun cotxe que treia fum pel motor iestaven posant-hi aigua. No em vanfer cap gràcia.Les meves sospites es van confirmaruns minuts més tard. Varem comen-çar a baixar a peu tots quatre i en

arribar a la font portant una garrafad’aigua buida, un d’ells ens diu: “Notengan miedo... No vamos a hacer-les nada”. Mau!, vaig pensar. Perquè ens ha de dir això aquest xim-plet? És que a vegades “hacenalgo”? Jo sé que trec ràpidament lanostra garrafa de la font i els dicque ja poden omplir la seva. Ho fani quan ja anaven per marxar und’ells n’agafa també una de plenade les nostres. La meva muller quesol parlar sense malícia, li diu “Ep!Que aquesta garrafa és nostra!”. Jointervinc ràpidament, dient: “Deixaque se l’emportin que la deuennecessitar”. Van callar i agafant lesdues garrafes van marxar.Nosaltres dos ens varem quedar unsmoments sense saber què fer: simarxar també tot seguit o acabar

d’omplir l’altra garrafa que ens que-dava. Amb aquestes va arribar unhome amb diferents atuells. Livarem comentar el que ens acabavade passar i ell va començar a expli-car-nos fets recents d’atracaments ifins i tot agressions en aquell lloc.“Fa poc –ens va dir–, a un home livan robar la cartera i, a més, elvaren pegar i llençar al fons de lariera...”. I va afegir: “Són mainadesd’aquests barris propers”. Li vaigdonar les gràcies per la informació,varem carregar les garrafes al cotxei ja no hi varem tornar mai més. Tincentès que mesos més tard la font esva assecar. Potser es va posar tristai no va voler ser mai més còmpliced’actes d’incivisme com els quehavia hagut de contemplar. Gràcies,Font d’en Fita!

La Font d’en Fita, lloc de trobada deguàrdies i delinqüents

V

per Pere Madrenys

14 Ciutat

REPORTATGE

Quan us arribi aquest Roure encaratindrem els dies llargs, tot i que ladita diu “Per la Mare de Déu d’Agost,a les set ja és fosc”, espero que eltingueu abans. A més, fins a l’octu-bre no ens canvien l’horari, i moltsencara estareu de vacances, gaudintd’un estiu que a hores d’ara, per ladata en què estic escrivint, no pucpreveure com serà, si plujós, caloróso xafogós, però sigui quin sigui eltemps que ens haurà acompanyatper tant llargs i clars que són els diesm’haurà donat per pensar més d’unatarda què fèiem quan érem petits iarribava el bon temps.Girona és una ciutat on hotenim tot: estem envoltatsde muntanyes, tenim el mara tocar, és la ciutat delsquatre rius, i en els nostrescarrers i a la frondosa Vallde Sant Daniel hi tenim ungrup de fonts que varen serl’oci dels nostres pares i dela nostra infantesa, on alvoltant de les mateixes s’hiaplegaven boniques tertú-lies d’amics o famílies que passavenunes hores d’esbarjo junts, camina-ven, prenien el sol, parlaven, berena-ven... Aquests fets tenien un solobjectiu: anar a buscar aigua “a lafont”. No importava quina, la delBisbe, que es troba dins les mateixesentranyes de la nostra Vall, la delsLleons, la de les Curculles, la d’enFita, la d’en Pericot... Precisament,un dels nou capgrossos de la com-parsa dibuixada pel senyor JoaquimPla és una dona i li posà el nom dela Pericota. Justament per aquestafont, al principi de les seves sortides,aquest capgròs portava un càntir ala mà. També hi ha la font del Ferro,que és la que en aquets moments

gaudeix de bons serveis: barbacoes,bancs, taules, papereres... que per-meten que s’hi pugui anar a fer unabona costellada o arrossada. Jo teniael record que en una de les fonts,quan anava a agafar aigua, em sen-tia enclotada. Ara m’he adonat, perles fotografies, que era la del Bisbe,en la qual es baixaven uns esgraonsi com que una era petita i calia fercua per omplir el vas, que era d’alu-mini esclafat com una petaca, espodia portar a la butxaca i no ocu-pava lloc. Després varen sortir els dela capseta rodona de plàstic queobries i s’estirava com una acordió.A la mainada, aquests recipients ensfeien molta gràcia.

Ara moltes fonts no són d’aiguapotable; alguna, a més, es troba tan-cada o en molt mal estat de conser-vació. El Col·legi La Salle organitzapassejades per donar-les a conèixer,apart que en tenim moltes, peròaquestes són les mes conegudes,també el que van significar per lagent d’aquella època, que no té res aveure amb ara. Actualment hi hagent que va a caminar i fer esport,però el sentit que tenia abans ésimpensable que el tingui. La mare,en Raimon, junt amb la veïna de canSureda, una noia que hi treballava,el senyor Malaret, uns soldats queeren clients de casa i al llarg del seuservei militar es sentien com de lafamília, a les tardes es guarnien ambespardenyes de veta –era camí decarro– i un bastó. Anaven tot xinoxano, reposant asseguts als marges,buscant violetes o menjant moresfins arribar a la font, menjar un trosde pa amb una presa de xocolata,veure un vas d’aigua fresca i emple-nar la garrafa, quins temps tanmàgics... ningú estava pendent derellotges, ni televisions, ni partits... lail·lusió era arribar amb aquella aigua

Girona, les fonts i l’aigua

Font del Bisbe.

Carrer Cort-Reial, l'aigua estava baixant (1962).

15Ciutat

tan bona.L’Aigua és font de Vida, mai més bendit. Si ho pensem bé, els nou mesosque passem en el claustre matern jaestem immersos més o menys enaigua –el líquid amniòtic–, naixem iel primer que fan és rentar-nos; siens bategen és amb el signe de l’ai-gua, en aquest cas beneïda. Quantagent hem vist mirant al cel esperantaquest bé tan preuat per la terra iaixí successivament. L’aigua estaràsempre present en el nostre dia a diai al llarg de la nostra vida, aratothom va pel carrer amb l’ampo-lleta a la mà. I jo em pregunto si lesfonts que tenim als carrers del BarriVell volen dir alguna cosa. La genttampoc tenia per costum entrar alsbars, aquestes fonts, entre d’altresla de la pujada de Sant Fèlix, la de laCarbonera, la de les Ballesteries, ladels Peixos al carrer de l’Argenteria

–que va ser restaurada pel joier PereQuera substituint els peixos de terracuita per uns de bronze l’any 1990–,la de Mossèn Cinto Verdaguer a laPlaça de Catalunya, la del Marquèsde Camps, la de la Tortuga a la Plaçade Sant Agustí i moltes més. Algunahavia estat d’aigua de pou, ara sónpotables. A la de les Ballesteries hihavia vist gent que anava a buscaraigua amb galledes perquè notenien aigua potable, o bé quan perrestriccions la tallaven; segur quetotes elles varen ajudar a treure laset a un munt de gironins que, aca-lorats per la xafogor de l’estiu estrobaven aigua fresca a peu decarrer; precisament algunes d’a-questes estaria bé que es pensés enrestaurar-les; quedaria bé i donariauna altra imatge.No puc acabar aquest article sensedeixar de recordar que aquesta

aigua, que és font de vida, que lagaudim a la mar, que és vital per laterra i a cada dia de la nostra vida,per als gironins moltes vegades haestat tema de preocupació, princi-palment quan alguns d’aquests qua-tre rius que ens acaronen o totsquatre junts s’han enfadat, han sor-tit de mare i les seves aigües turbu-lentes i fangoses han envaït els nos-tres carrers, les nostres places, elsnostres comerços i les nostres cases.Jo, que l’he tingut dins de casa, mal-metent el que tant estimava, no hepogut deixar de recordar-ho.Desitjaria que els que encara podeuensenyeu als vostres fills i néts l’en-canteri que tenen les nostres fonts ila seva història. Segur que quansiguin grans ho recordaran i tambého podran explicar. Aquesta és la “joia de fer-te gran i envellir”: poderrecordar, transmetre i explicar. Usdesitjo que acabeu de passar unmolt bon estiu.

Mª Carme Ribas i Mora(Filla d’en Joan i la Pilar, fundadorsde la desapareguda Granja Mora).

Font dels Peixos.

L'avi Malaret, l'Enriqueta Sureda, la mare, en Raimon i altres.

Font del Ferro.

16 Ciutat

GIRONA

La nostra ciutat, admirada i esti-mada dels qui en som nadius i cadacop més dels forasters que la visitenal llarg de l’any, està dotada decaràcter i envoltada de gràcies, talcom va escriure el poeta Josep Car-ner. No ens costa gaire copsar-nel’essència i de seguida ens dominenels records de la bellesa que la ciutatexhibeix en el decurs de les diversesestacions de l’any, fins al punt quequedem impregnat de l’atmosferaque la fa tan singular i fascinadora.Són moltes generacions de gironins inombroses les vides que han trans-corregut en aquest espai urbà queanomenem Girona Vella. Conservemmolts testimonis fotogràfics queretraten la fesomia de la ciutat en eltranscurs de més d’un segle. Passenels anys, però la ciutat romanintacta, amb vocació de perennitatper a gaudi i consol de tots aquestsque l’admiren.Precisament, els escriptors són elsqui millor han sabut reflectir perescrit els records, les vivències i l’es-timació per la vella Girona. Aquestefecte l’han plasmat en obres debella prosa que recreen el nostreesperit i ens desvetllen els senti-ments més pregons envers aquestaciutat. El talent literari dels escrip-tors ha fet possible que allò que mésadmirem ho puguem reviure quanllegim les seves obres.En aquest sentit, proposem de fixar-nos en les impressions que la ciutatva produir en tres grans escriptors:Prudenci Bertrana, Joaquim Ruyra iJosep Pla, els quals han conegut iestimat de manera eminent lesbelleses de l’antiga Girona. En pri-mer lloc, Prudenci Bertrana, en laseva obra El Vagabund, ens ofereixacurades descripcions de la Girona

antiga. El protagonista de lanovel·la, Innocenci Aspriu, nom rereel qual s’amaga la identitat de l’au-tor, es complau a fer llargues passe-jades pels vells carrers i les vellesplaces tot admirant els notables edi-ficis de la ciutat. Com diu el mateixnarrador de la novel·la: En curtejarels dies, les excursions d’Innocenci esprolongaven fins que la fosca de lanit envaïa els carrers. I no es cansavade recórrer els més vells i solitaris,per tal de sentir-se penetrat de llursilenci i de llur misteri tan suggeri-dors. Aquesta atmosfera tan sugge-ridora que també sabrà descriureJoaquim Ruyra en la seva dramàticanarració La fi del món a Girona, enla qual el protagonista, angoixat pelfinal definitiu i els senyals que elprecediran, té un conflicte interior,

ja que no pot concebre que tantabellesa hagi de desaparèixer i esdedica a contemplar amb embadali-ment la ciutat abans que les tene-bres l’engoleixin. Amb aquest ànim,el narrador reporta: [...] Molts dedies en comptes d’anar a l’estudi,m’aturava enmig del Pont de Pedrasobre l’Onyar i, amb una peresainvencible, en un estat quasi d’in-consciència, hi restava hores i méshores, recolzat a la barana, mirant,mirant, bevent vida, embadalint-me,consolant-me.Des d’allí un hom veu les cases deGirona estendre’s a banda i bandade riu, tot malgirbades, desiguals itosques, formant un conjunt virolatcom una munió de captaires vestitsamb robes apedaçades amb totamena de parracs. [...] Per damunt del

Girona vella: belleses i records

Fotos: Juanjo Valeros

17Ciutat

barri carnestoltenc, la Girona solem-nial ostenta sense desentonamentles seves dues notes més artístiques iseveres. Sí, per damunt d’aquellacimbellada grotesca de balcons,galeries, relleixos, teulades, torratxesi gabiam, la grandiosa catedral esmostra de cos sencer amb la sevasilueta de tarasca decapitada, i unamica més lluny, el campanar de SantFeliu, s’aixeca com un xiprer gegantí,tot místic, tot somniador, parlant dela inspiració melangiosa dels seglespassats.Sempre començava a contemplaraquestes coses amb ulls indiferents iombrosos, però elles degotaven unamel guaridora dintre el meu cor.N’havia un confort semblant al queproporcionava a l’hivern l’esclafd’una bona fogaina. Tenien escalf devida. I jo no sabia pas renunciarfàcilment a llur influència [...]Per la seva banda, Josep Pla, en laseva etapa d’estudiant com a interndel col·legi dels germans Maristes alcarrer de la Claveria, ens ha deixatun magnífic record de la seva estadaa la ciutat descrita magistralmentamb tot luxe de detalls a Girona, unllibre de records. De les diversesimpressions que li causà la vellaGirona, destaquem la que li produí lacatedral. Ell mateix reporta: La

impressió de domini que em causà lacatedral el primer dia que la vaigveure, impressió que després no hafet més que acusar-se’m en l’esperit,és un entrellat molt complex. Hiintervenen les seves proporcions,enormes, la seva alçada alterosa,desafiadora, procaçment vertical imassissa, però hi intervé potsertambé, multiplicant aquests fets,una situació geogràfica que implica,deliberadament, una voluntat dedomini i de potència. Està situada enel punt més alt de la ciutat i estàposada d’una tal manera que tot elque viu al seu voltant queda arrau-lit, irrisori, mínim. Davant de la viri-litat dels seus murs i contraforts, totqueda com aclaparat: els teulats dela ciutat, el paisatge, tan dolç, de laGirona fluvial, les frondes arbòries,les llunyanies. Tot queda petit i des-tenyit. Es produeix una ruptura deproporcions entre les mides normalsdel pastor i el ramat. El pastor agafaunes proporcions gegantines davantde la irrisorietat del ramat que porta.Aquesta ruptura de proporcionsconstitueix el centre mateix de l’e-fecte que em feia la catedral.El conjunt de la ciutat vella produïaen el Pla adolescent la impressiód’estar empresonat en un laberint depedra on es concentra una munió

d’edificis: la catedral, l’excol·legiatade Sant Feliu, l’església del conventde Sant Domènec, els diversos con-vents, espai que conté tota la potèn-cia i la grandiositat de l’ànima giro-nina, aquella que han copsat elsartistes, els literats, els viatgersforasters, i tots els que en som fills.La bellesa i els encants de Gironacontinuen seduint-nos amb unaforça tan intensa que penetra benendins dels nostres records.Acabem amb l’experiència del prota-gonista de El vagabund, el qual des-prés de passar doloroses vicissituds,ha d’abandonar forçosament i ben acontracor la ciutat. El narradorreporta els sentiments d’aquell per-sonatge amb aquests termes: Ah,com havia sofert dins la vetustaGirona, inseparable de la paüramedieval, d’un fatalisme sorrut,infrangible! Per fi, havia aconseguitdeslliurar-se de l’ombra malèficad’aquell grandiós amàs de parets,saturades de llegenda i misticisme,on la vida dels homes semblava queno tingués altra finalitat que anar-se extingint, orant i meditant.Amb tot, deixaria els vells carrers, lesvelles places, els palaus i les casessilencioses, les esglésies i els con-vents guardadors de relíquies i lesrunes amarades d’heroisme, ambmolta recança.Per un rar fenomen, a mesura quesentia el tòxic de llur pàtina ener-var-li l’ànima, més llur bellesa i res-pectabilitat se li feien entenedores imés els estimava.La ciutat pètria, laberíntica, medie-val, solemne, és el patrimoni méspreuat dels gironins de tots elstemps. Gaudim-ne, contemplant-la ipassejant-hi embadalits com cami-nants delerosos de bellesa i confortdels nostres esperits.

Antoni Coll Casals

18 Entrevista

- Vostè ja era peixatera de naixe-ment?- No! Jo estudiava cinquè de batxi-llerat i volia fer una carrera univer-sitària…- Què volia ser?- Locutora de ràdio o artista… Detotes maneres la meva desgràcia vaser que un dia vaig sentir la mevaveu i em va donar la sensació quesentia un càntir esquerdat que dei-xava anar la veu per tots els forats.- I com va ser que fes de peixa-tera?- És que després de la guerra, l’any1944, es va construir la Plaça delMercat i el pare em va dir que si jovolia em compraria una parada. Jo

li vaig respondre que sí però quevolia continuar estudiant. I ell va dirque bé, però que ho fes per lliure.- Vostè també xerrava per les but-xaques?- Es veu que sí perquè vaig arribar aparlar tant i tant que vaig agafaruna afecció de gola.- I amb tant xerrar es va fer amigad’algun bordegàs?- No, això aquell temps no passava.Però sí que algun em volia…- Quins professors tenia quanestudiava batxillerat?- En Florit, en Sobrequés, mossènFuentes, en Gassiot, el senyor Ruiz,la senyoreta Fustagueres, mossènTomàs Noguer i altres. De tots ells

guardo molt bon record… Desprésem venien a comprar peix a la plaça.- Els professors o les seves dones?- La senyoreta Fustagueres, l’esposadel senyor Florit..- Quina mena de peix els venia?- Els més grossos que tenia: lluç,orades, meros, tonyina…- A bon preu?- Bé; un dia que el lluç anava a13’80 pessetes el kilogram vaigcobrar set pessetes a una senyoraper un que passava de mig kilo i unmembre de l’anomenada Fiscalía deTasas em va posar una multa quedeia “por supuesta mala fe”.- Qui li va ensenyar a fer de pei-xatera?

La Carme Guanter i Suñer volia feruna carrera universitària quan elseu pare li va comprar una paradaa la Plaça Mercat que es va cons-truir a Girona després de la guerra.Ella volia ser locutora de ràdio oartista però es va posar a vendrepeix i xerrava tant que va agafaruna afecció de gola. Diu que ja enaquell temps abundaven els carte-ristes que robaven els moneders deles dones i també li robaven gam-bes a ella. Excel·lent venedora, vaanar augmentant els llocs devenda a la ciutat de Girona i tambéa Banyoles i diferents pobles de laribera del Ter. L‘Ajuntament de laciutat li va concedir una mencióhonorífica.

Carme Guanter i Suñer

Una peixatera que va estrenar la Plaça del Mercat l’any 1944 i diuque ja hi havia qui robava moneders i gambes de la parada

Fotos: Jordi S. Carrera

- No me’n va ensenyar ningú…Vaigcomençar a vendre tota sola ambles balances Mobba o Berkel.- I ja hi havia pispes pel mercat?Mare de Déu Santíssima! Cada diaquan plegàvem trobàvem carteresbuides sota la parada… - I de la parada no li robavenalguna peça?- També, també… I havia una sen-yora cleptòmana que sempremirava d’agafar-me algun peix, comgambes…

- Com ho feia?- S’aprofitava que jo les posava aldavant de la parada i es pensavaque jo no ho veia des del darrera.- Quant valia un kilogram de gam-bes?- Les gambes solien anar a quarantapessetes, els llagostins a seixanta…- D’on treia el peix?- Teníem una camioneta i cada diaanàvem a comprar-lo a Roses.- I com el conservàveu en untemps que no hi havia camions fri-

gorífics?- Bé, ja hi havia una fàbrica de gelal carrer Ciutadans o cambres de gela la mateixa plaça.- I si en sobrava després del mer-cat, què en fèieu?- El posàvem a la cambra per a l’en-demà. Un dia o dos es conservavabé… A vegades el regalàvem o elllençàvem.- A qui el regalàveu?- A gent pobra que venia a laparada.- I als capellans i monges, també?- Sí, en donàvem a les Germanes dela Caritat. A vegades els hi venienmés baix de preu.- Venien homes a comprar, llavors?- No gaires.- Recorda algun personatge il·lus-tre?- Sí, el que solia venir era l’alcaldeJoaquim Nadal, la senyora Sobre-qués…- Va vendre peix en altres llocs,fora de la Plaça Mercat?- I tant! L’any 1968 ja teníem duesbotigues més: una al carrer de laBarca i una altra a la carretera deSant Gregori. Al mateix temps posà-vem quatre parades més dins lamateixa plaça que les portaven lamare, el meu marit Emili, la cunyadaIvonne i un germà meu.- Caram! I fora de Girona també hiveníeu peix?- També, era on fèiem més diners.- A quins pobles?- Tot va començar quan un dia elpare que havia anat a Lloret va tor-nar amb quinze caixes de sardina dequaranta quilos i va dir: “Aquestpeix no el podem pas vendre nomésa Girona. Hem d’anar a algun altrelloc” I va decidir anar al mercat deBanyoles.- Vareu tenir èxit?

19Entrevista

“Ja llavors hi havia pispes al mercat: cada dia quan plegàvemtrobàvem carteres buides sota la parada”

20 Entrevista

- Moltíssim! Això sí; les peixateresdel poble ens volien fer fora i vananar a trobar l’alcalde, però aquestels va dir que no podia pas impedirque féssim parada….- I vareu fer la primera pesseta?- Acabat el mercat varem anar voral’estany a comptar els diners ihavíem fet 4.500 pessetes, que enaquell temps eren molts diners.

Varem comprar xuxos i els varemmenjar vora l’Estany.- A quant el kilo de sardina?- A quatre pessetes, i el pare va dir:“Anirem a vendre a altres poblestambé”. I varem agafar la ruta delcostat del Ter; Anglès, la Cellera,Amer, Les Planes… Ho fèiem els diu-menges i ens aixecàvem a les cincdel matí, i al principi les peixateresde cada lloc també ens volien ferfora…- Recorda alguna altra anècdota?- Sí, el meu home posava la paradadavant l’església i un dia un cranc,caminant, caminant, s’hi va ficardins…- Què en pensa del peix que es venavui? De l’Atlàntic, de l’Àfrica…- Quan veig alguns productes emvénen ganes de plorar. Moltes vega-

des els deixen descongelar i desprésel tornen a congelar…- Li han fet algun homenatge?- Sí; l’Ajuntament de Girona va con-cedir una menció honorífica a l’em-presa.- Com veu el jovent d’avui?- Tinc deu néts i són una passada demacos. Hi ha de tot entre els jovesperò, en general, són sincers, gene-rosos…- I el país, com el veu?- Malament!- Per què?- Perquè no veig gent prou prepa-rada per portar-lo endavant.- Jo tampoc gaire, senyora peixa-tera.

Pere Madrenys

- Una flor?- La margarita.- Un color?- El pastel rosa-blau.- Una pel·lícula?- Casablanca.- Un actor?- Tyrone Power.- Un rei?- Jaume I.- Un Papa.- Joan XXIII.- Un futbolista?- Kubala.- Divorci?- Sí.- Avortament? - Sí, però dins d’un ordre.- El fet més agradable de la sevavida?- El naixement dels meus fills.- Què hi ha més enllà del cementiri?- No ho sé, però crec que hi had’haver una certa pau.- M’ha dit alguna mentida?- No!

A RAIG!

“Volia ser locutora deràdio, però un dia vaigsentir la meva veu i em vadonar la sensació quesentia un càntir esquerdatque deixava anar la veuper tots els forats”

21Consell G.G.

A dalt, els Srs. JoanOlóriz i Narcís Amagatpresentant l’acte de laDiada de la Gent Grande Girona. A l’esque-rra, un moment de laballada de dansescatalanes.

quest any la Diada de lagent Gran de Girona hacanviat de data i d’escenari.

Des del primer any ens havíem pro-posat celebrar l’acte al Teatre Muni-cipal, i per poder fer-ho ha estatnecessari un canvi de dates i fer-ho ala primavera. L’espai tots sabem queés magnífic i va ajudar a donar bri-llantor a la festa, tot i que el dia noens va acabar d’acompanyar.Els actes previstos per aquest dia vancomençar a les 9.30 del matí, hora enquè el Sr. Narcis Amagat, per part delConsell Municipal de la Gent Gran, iel Sr. Joan Olóriz, tinent d’alcalde dePolítiques Socials i Cooperació del’Ajuntament, varen fer la inaugura-

ció i es van allargar fins a dos quartsde 3 de la tarda, moment en què elSr. Torner, en nom del Consell, vapresentar a l’Alcaldessa, que va fer lacloenda.El programa va estar com sempremolt atapeït: primer la presentaciódel Programa “Viure i Conviure”, queés una interessant experiència d’ha-bitatge compartit i de relacionsintergeneracionals entre estudiants ipersones grans de la ciutat. A conti-nuació, com cada any, els assistentses van repartir en grups per fer lesdiverses activitats que es proposa-ven, dins i fora del teatre. L’esmorzar va ser a les 12h i acteseguit va tenir lloc la interessant

conferència del Sr. Enric Mirambell,“La Girona del segle XX”, que ens vafer recordar com era la Girona delsegle passat. Finalment, la jornada vaacabar amb l’actuació de l’Esbart deSant Narcís i la cantada de la Coraldel Pla.Els assistents, que pràcticamentomplien la platea del Municipal, esvan mostrar satisfets al final de lajornada i van valorar positivamentels canvis que s’havien produït. Esperem per al proper any poder tor-nar a comptar amb tots els queenguany hi han participat i amb totsels que encara s’hi vulguin afegir.

Consell Municipal de la Gent Gran

9 DE JUNY

Diada de la Gent Gran

A

22 Qualitat de vida

GASTRONOMIA

PREPARACIÓPosar tots els ingredients en un reci-pient gran i batre fins que quedi totben triturat, si cal passar-lo pel cola-dor xinès. Prendre molt fred i es potacompanyar amb les mateixes verdu-res tallades a trossets petits i trossetspetits de pa torrat o fregit.

GaspatxoIngredients per a 4 persones

Menú d’estiu

PREPARACIÓEsbandir els cigrons i deixar escórrer.Picar l’ou dur, reservant unes llesquesd’ou per a la presentació. Tallar elpebrot i reservar unes tires per la pre-sentació. Tallar el bacallà i les olivesnegres a trossets. Preparar una vina-greta amb l’oli el vinagre de Mòdena

i la ceba picada molt menuda.

Barrejar tots els ingredients trossejatsi amanir amb la vinagreta. Muntar elplat amb una base d’enciam i encer-clar-ho amb un rajolí de la vinagreta.Adornar amb les tires de pebrot, ou iolives negres.

Amanida de cigronsIngredients per a 4 persones

De postres es pot servir fruita variada del temps, comara meló, síndria, cireres, préssecs, maduixes, etc. Es potservir per separat al natural o bé es pot preparar talladaa petits trossets i amb suc de taronja i fer una macedò-nia. La fruita té moltes possibilitats de presentació,només cal ser original.

Postres

Luís Herrera Díaz

INGREDIENTS:

� 3 tomàquets madurs grans� 1 cogombre� 1 pebrot vermell� ½ all� 1 ceba petita� Oli� 150 g de molla de pa� 1 litre d’aigua freda� Sal, al gust

INGREDIENTS:

� 250 g de cigrons � 150 g de bacallà fumat � 1 pebrot vermell escalivat � 1 ou dur � Olives negres sense os � 1 enciam � 1 ceba � Oli i vinagre de Mòdena

23Qualitat de vida

Cada dia, milions de dones inenes africanes dediquenuna quarta part de la sevajornada a buscar aigua pergarantir el consum i lahigiene a les seves llars. Unapersona necessita diària-ment entre 20 i 50 litresd’aigua potable per cobriraquestes necessitats mésbàsiques, segons estimen lesNacions Unides, però l’aiguapotable no és a l’abast detothom. Al món, uns 1.200milions de persones encarano hi poden accedir. La xifraes duplica si parlem de l’ac-cés a un sistema de saneja-ment bàsic. Les conseqüèn-cies són devastadores per ala salut.El consum d’aigua no pota-ble, la falta d’un sistema desanejament i les males pràc-tiques d’higiene es cobren cada anyla vida de més de tres milions depersones, la meitat infants, a causade les diarrees. Cada dia moren mésde quatre mil nens menors de cincanys arreu del món, per causes queserien evitables. D’altra banda, lamalària mata cada any un milió depersones, la majoria a l’Àfrica sub-sahariana.Les conseqüències, però, encara vanmés enllà. La recerca diària d’aiguainflueix directament sobre l’escola-rització infantil. En moltes societatsamb infraestructures insuficientssón les nenes les que han de passarhores caminant per recollir i trans-portar l’aigua fins a la llar. A més, lamanca de latrines adequades i tan-cades a les escoles fa que moltesadolescents deixin d’anar a classe.Reduir a la meitat la xifra de perso-

nes que no tenen accés a l’aiguapotable i als serveis bàsics de sane-jament és un dels Objectius delMil·lenni.Actualment, el consum diari d’aiguaen els països industrialitzats ésd’uns 300 litres, mentre que a leszones en desenvolupament és d’uns25. La demanda mundial creix tresvegades més ràpid que la població imentre per a molts es tracta d’undret humà bàsic que s’ha de garan-tir i protegir, per a d’altres ha de sertractada com una mercaderia més.La privatització dels serveis d’aigua isanejament, com a conseqüència dela pressió del Banc Mundial, agreujala vulnerabilitat dels més dèbils. Calrecordar que els préstecs que fa elBanc Mundial es concedeixennomés als Estats que es comprome-ten a delegar la gestió dels seus ser-

veis d’aigua a les compan-yies privades. En aquestcontext, el preu de l’aiguano ve determinat pel quecosta la seva extracció idistribució, sinó pel que elmercat estigui disposat isigui capaç de pagar. L’ai-gua convertida en negocité conseqüències com lainestabilitat de les tarifes ila desigualtat en l’accés,segons les categoriessocials.La ramaderia i l’agricul-tura industrials són, ambmolta diferència, les acti-vitats que requereixenmés aigua, un 70% delconsum mundial. L’agri-cultura no només reque-reix grans quantitats d’ai-gua destinades a regadiusinó que l’ús de pesticides,

fertilitzants i residus inunden elsrius, llacs i aigües litorals de subs-tàncies tòxiques. Tant al Sud com alNord, aquest recurs es veu dràstica-ment reduït per la sobreexplotacióde les reserves i per la seva conta-minació.El control de l’aigua dels rius éstambé un motiu de conflicte entrepobles. Les 200 conques fluvials mésgrans del planeta són compartidesper diversos països. El control exclu-siu del riu Jordà per part d’Israel,per exemple, afegeix una altradimensió al conflicte entre àrabs iisraelians. D’altra banda, Egipte s’o-posa a la construcció de preses alNil a Etiòpia i Sudan. Garantir l’ac-cés a aquest recurs escàs serà undels grans desafiaments d’aquestsegle.

Coordinadora d’ONG Solidàries

L’aigua, un desafiament del segle XXI

24 Cultura

L’aigua és un líquid misteriós. No hoés pas perquè s’oculti ni per escàssobre la Terra, sinó per les sevespropietats físiques i químiques. Engeneral, les substàncies, si no esdescomponen amb la calor, podenexistir en tres estats físics: gas,líquid i sòlid. L’aigua és líquida dinsun interval de temperatures moltgran, misteriosament gran, atès quela seva molècula és molt lleugera. Apressions normals, les de la superfí-cie terrestre, l’aigua solidifica a 0ºCi es transforma en vapor a 100ºC.Aquest interval de 100 graus Celsiusd’existència de l’estat líquid és unfenomen extraordinari. Altres subs-tàncies lleugeres es converteixen envapor a temperatures que no dife-reixen pas tant de la que correspona la solidificació. Així, és possible,per als éssers vivent, beure aigua, oviure submergits en aigua, tant atocar de la congelació com, perexemple, a 40 graus, o dutxar-seamb aigua líquida a temperaturesmés altes que la corporal delshumans (36’5ºC).

L’aigua i els planetes

Si continuem amb les propietatsdels estats físics, una altra caracte-rística important és que, almenys enles condicions ambientals de lasuperfície del planeta Terra, l’aiguaexisteix simultàniament en els tresestats, encara que no en equilibri.Les condicions de Venus, per exem-ple, només permeten l’existènciad’aigua en forma de vapor, perquèla temperatura és massa alta. AMart, altrament, la temperatura i lapressió superficials són massa bai-xes i l’aigua només hi haurà pogutsubsistir en estat sòlid… si estàenterrada. La coexistència, a laTerra, dels tres estats és essencial en

els fenòmens climatològics. Si nofos així, simplement no plouria.

Dissolvent i refrigerant

Les propietats de l’aigua com a dis-solvent són ben conegudes. No ésun dissolvent universal, però sí queen aigua es dissolen, almenys par-cialment, moltes substàncies inor-gàniques (com la sal de cuina) iorgàniques (com l’alcohol del vi).D’aquí el paper importantíssim del’aigua en el “transport” dels ali-ments i en el metabolisme. No obli-dem que som, aproximadament, un60 % d’aigua.Menys conegut, o potser he de dirmenys comentat, és el paper ener-gètic de l’aigua. L’aigua s’escalfa perabsorció de calor; però vet aquí quecosta molta energia incrementar enun grau la temperatura d’un litred’aigua. És a dir, per incrementar latemperatura de l’aigua, el cos queestigui en contacte amb ella ha dedesprendre’s d’una gran quantitatd’energia i, per consegüent, aquestcos es refreda molt, la seva tempe-ratura minva uns quants graus. Lla-

vors, l’aigua és extraordinàriamentútil com a bescanviador de calor. Laindústria se’n serveix com a refrige-rant, sí; i els humans ens refrigeremsuant.I l’energia que l’aigua absorbeix, lapot retornar, també en grans quan-titats, amb un volum d’aigua relati-vament petit. No fa gaires anys uti-litzàvem aquesta propietat amb lesbosses d’aigua calenta que ensendúiem al llit. Aquest retorn de l’e-nergia s’esdevé en quantitats mons-truoses en la circulació atmosfèricade l’aigua. L’energia calorífica quetransporta una pluja, encara quesigui lleugera, és molt gran. L’ener-gia d’una tempesta, la de l’aigua, nola dels fenòmens elèctrics, ésgegantina.

La molècula d’aigua

La molècula d’aigua és molt senzilla.Està formada per dos àtoms d’hi-drogen i un d’oxigen. L’aigua és elresultant de la combustió de l’hi-drogen. L’hidrogen és l’element méslleuger i l’oxigen també és un delsmés lleugers. L’explicació de les mis-

Aigua!

25Cultura

PRECFinalista del X Certamen de Poesia Breu L’Esplai d’Olot (2010)

No tinc ocells als meus llavis i s’escolen les pregàries,Doneu-me la veu d’un àngel que té la nota més alta...

Les ombres d’una nit fosca m’envolten amb grosses ales,Deixeu-me un polsim de lluna per copsar Vostra mirada.

Els núvols s’atansen grisos carregats d’hores amargues,De pensaments de captard, cediu-me la tramuntana.

La mar s’encrespa furiosa sacsejant la meva barca,Em manquen pinzells de sol per pintar les aigües clares.

Els meus ulls s’han tornat negres de tant mirar la fondària.On estan les assutzenes i les estrelles daurades?

El somrís és melangia i la música enyorançaL’olor de clavells s’esmuny, la gavina està callada.

Acosteu-me Vostres mans, vostres mans dolces i llarguesI la nit serà d’estiu i la cançó d’esperança.

La demagògia omple els escons dels pobles sense criteri. E.H.

L’Estatut, digne,filtrat per ments caduques,ha tornat híbrid. E.H.

L’HAIKÚ D’EL ROURE

terioses propietats de l’aigua estroba en la seva estructura molecu-lar. El conjunt H–O–H no és lineal,sinó que és angular. La molèculad’aigua té la forma d’un angle ambuns 104º d’obertura. Ateses lescaracterístiques elèctriques delsseus àtoms i la forma de la molè-cula, la molècula d’aigua és polar iinteracciona amb altres molèculespolars quan actua com a dissolvent.A més, la distribució dels electrons

en el conjunt de la molècula incre-menta les propietats polars i permetque els àtoms d’hidrogen forminenllaços, més febles que els normalsperò prou forts, amb àtoms d’oxigend’altres molècules d’aigua indepen-dents. És a dir, dues molècules d’ai-gua queden unides per ponts d’hi-drogen i apareix una estructura físi-cament estable formada per enlla-ços que són uns més difícils de tren-car que els altres, tot i ser, els més

febles, bastant resistents. Aquestaestructura abraça una gran quanti-tat de molècules en estat líquid ifins i tot en el vapor. La formaciód’aquests enllaços entre molècules,que l’hidrogen pot formar ambaltres àtoms a més de l’oxigen,explica el gran interval de tempera-tura d’existència de l’aigua líquida iles propietats energètiques de l’ai-gua.

Joan Miró Ametller

Imma d’Espona

26 Racons

ada dia, a les nou del matí,enmig del rum rum de lesmàquines de la fàbrica

Gròber, que feia torns dia i nit,sonava la campaneta del Col·legi de“Doña Carmen”, les alumnes esposaven en fila per entrar a classe.El col·legi era privat, d’una solaplanta, i gairebé era l’únic edificiimportant del carrer en aquell pri-mera meitat del segle XX. El carrerestava ocupat per hortes i casetesbaixes, excepte una finca amb jardí,al xamfrà nord, que en deien “Latorreta“ i era dels senyors Busquets;i la carboneria Franc, que ocupavala meitat del carrer amb carros decavalls i sarrions de carbó. Aquest sector del Mercadal haviaestat, segons els cronistes de la ciu-

tat, una zona de molins d’aigua imasies de regadiu, i encara es podiaveure fa pocs anys un caneló entre-mig de dos edificis que, procedentde la Sèquia Monar, anava a desai-guar a l’Onyar. De l’època industrial recordem lesara ja desaparegudes fàbriques depaper Sala i Salietti i la Gròber. A laplanta baixa d’aquesta hi havia laImpremta Rahola, on s’editava eldiari L’Autonomista, que durant unsanys es va dir El Combat, i desprésLos Sitios de Gerona. La transformació va començar quanes va eixamplar la part sud que s’o-bria a la Gran Via Jaume I. Enaquest lloc hi havia un fanal dequatre braços amb una base depedra monumental esculpida en

quatre cantells en forma de seient,que va desaparèixer. El carrer eraample però, continuaven les voreresestretes i el terra sense asfaltar.Pocs anys després es va construiruna casa que era llavors de les mésgrans que hi havia a Girona, la casadel Marqués de Camps, “l’AveMaria”, nom que encara es potveure per sobre el voladís del terrat.Hi havia tres escales dobles, de cincpisos amb porteries va ser de les pri-meres que tenia ascensor.Allà es varen instal·lar els transportsAngelats que donaven una vidasorollosa quan arribaven elscamions de Barcelona i descarrega-ven al mig de la calçada, i es va obrirel primer “Colmado” d’aquesta zonadel Mercadal. L’amo torrava el cafè

CARRER FRANCESC EIXIMENIS

El Carrer FrancescEiximenis

Fotos: Juanjo Valeros / Arxiu Municipal de Girona

C

Actual aspecte del carrer Francesc Eiximenis.

al davant de l’establiment i ompliael carrer d’una aroma exquisida.Pels anys 1950 es van aixecar mésplantes a l’Escola que ja havia pas-sat a ser de l’Estat, va ser l’EscolaEiximenis igual que el carrer enmemòria de l’il·lustre frare gironíFrancesc Eiximenis.Desapareguda la carboneria i unagran horta que s’estenia fins alcarrer Hortes es va construir un edi-fici amb molts habitatges i comer-ços; el més rellevant és el de pianosi altres instruments musicals i de soque ocupa gairebé tota la planta. Actualment el carrer és molt transi-tat sobre tot a l’entrada i sortida del’escola. Les places de la Constitu-ció, de santa Susanna i Josep Plaamb l’escultura de Pia Crozet repre-sentant els 45 volums de la Col·lec-ció Pla, junt amb la simbòlica oli-vera i el parc infantil i la proximitatdel Museu del Cinema li han donatuna vida lúdica i comercial moltintensa. Amb el paviment de llam-bordes, plaques i fanals de ferro elcarrer té un aire de modernitat. A lavorera els magnoliers donen unambient vegetal d’ombra i de fra-gància a l’estiu .

Encara que el carrer no té sortidadirecta al carrer Nou, al seu momentes van obrir passadissos; un delsquals comunica amb al carrer Cris-tòfol Gròber, i un altre dóna accés ala Plaça Jordi de Sant Jordi.El carrer porta el nom del frarefranciscà nascut a Girona pels vol-tants de 1330 al sí d’una família del’alta burgesia mercantil. FrancescEiximenis va ingressar al convent

dels franciscans de la ciutat, vaestudiar a les Universitats de variescapitals europees arribant a ser undels pensadors i teòlegs catalansmedievals més important, autor dediversos llibres de tema religiós iprofà Va residir a Barcelona iValència. Poc abans de morir fouconsagrat bisbe d’Elna. Va morir aPerpinyà el l409.

Isabel Oliva Prat

27Racons

CARRER FRANCESC EIXIMENIS

A dalt a l’esquerra, part de la Plaça de la Constitució, terrenys on on hi havia l’antiga fàbrica Gròber. A ladreta, dues imatges de l’Escola Eiximenis: la primera més antiga (Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans))

i la segona en l’actualitat.

A l’esquerra, unaimatge del carrerEiximenis datadaentre 1920 i 1940.(Ajuntament deGirona. CRDI(Fotografia Unal)).

Ahir i avui

Enderrocament de la fàbrica Gròber a la zona del Mercadal (1978). Ajuntament de Girona. CRDI (Sebastia Martí)

Imatge actual de la Plaça de Josep Pla i la zona del Mercadal. (Juanjo Valeros).

Plaça de Josep Pla - Mercadal

Ah

ir28

Av

ui