La Princesa Emmurriada

Era un d’aquells diumenges avorrits, tediosos... Els pares han anat a Barcelona a veure una funció de teatre... que ja son ganes (un hora de carretera i després, apa, a trobar aparcament en una ciutat que té més cotxes dels que calen) ... d’això, per on anava?... ah si, els pares havien anat a Barcelona a veure una funció de teatre i, mira tu, son d’aquelles obres de teatre que no deixen entrar als nens (segurament perquè els nens sempre diuen el que pensen i si l’obra és dolenta ho farien saber, i, es clar, això no agradaria massa a la gent del teatre)... potser ens emboliquem massa tenint en compte que això només és una descripció de situació, oi?...

Era un d’aquells diumenges avorrits, tediosos. D’aquells diumenges en que les hores passen lentament. Els pares havien anat a Barcelona al teatre... però això ja ho havia dit, oi?... Els nens, s’havien quedat a casa, a la cura de n’EULÀLIA, la més gran de tots, que feia de cangur. Crec que ja havia dit que aquell diumenge era avorrit, i, després de provar de jugar amb gairebé tots els jocs (tots molt avorrits... sí mira, com aquell diumenge), na PAULA, BRISEIDA, CRISTINA, LAURA, en SERGI, na KARLA i el seu germanet XAVIER, jeien per tot arreu de la sala... una sala avorrida, plena de jocs avorrits, amb nens avorrits i que, també sigui dit de pas, tenien avorrida a n’EULÀLIA... i tot en un diumenge avorrit...

Al fons de la sala hi ha un bagul, de on els nens trauran les coses que els hi calguin. Tota l’estança és plena de coixins de diferents mides i colors. Hi ha un sillonet a la part central de la sala.

Els nens es troben ajaguts al costat del bagul. PAULA, CRISTINA i BRISEIDA sembla que juguin a l’oca o qualsevol joc semblant, encara que amb un posat avorrit. LAURA, llegeix un llibre, esbufegat de tant en tant. En XAVIER és adormit al costat de la seva germana, KARLA, que, carinyosament, té el seu braç envoltant-lo, mentre sembla que jugui a les dames amb SERGI.

Separats d’ells, EULÀLIA també sembla avorrir-se llegint un llibre. De cop, mira de reüll als nens. Torna la seva mirada cap al públic, obre els ulls com a plats i somriu: ha tingut una idea. Fa com que pensa uns instants i, a poc a poc al principi, comença a parlar. En això, els nens, gradualment, deixen el que estan fent i escolten.

EULÀLIA.— Vet aquí una història que va passar fa molt de temps. Tant de temps que ja gairebé ningú se’n recorda... (Fent una ullada als nens.) ...així que m’haureu d’ajudar...

(Es posa dreta.)

Gairebé totes les històries que van passar fa molt de temps, tenen un rei... (Mira de reüll i veu que ningú es mou.) ... I aquesta història, com gairebé totes les altres, TAMBÉ té un rei...

(En SERGI, com si una veu invisible li parlés, s’aixeca i va cap al bagul, de on treu una corona, d’aquelles que acostumen a donar a les pastisseries amb el tortell de reis. Amb un posat exageradament majestuós se la posa al cap. Treu també una flassada d’un sol color (preferiblement vermella) i se la posa com una capa (aquí farem trampa i la tindrem prèviament preparada amb un imperdible o ganxets per a cordar-la). També traurà un bastó que farà de ceptre, acabat amb una mà trencada amb el dit índex estès. Mentre n’EULÀLIA va parlant, en SERGI, es burja el nas amb el dit del ceptre, amb un posat molt distret —també seria possible amb la boca mig oberta i la llengua a fora.—)

... Doncs vet aquí que hi havia una vegada un país molt llunyà, on hi havia un rei. Un rei ple de saviesa, molt noble i exquisit... (Sentint com part del públic reacciona tot veient a en SERGI burjant-se el nas, el mira de reüll, i aixeca la veu.) ... exquisit i, per descomptat, era un rei que mai feia el porc...

(En Sergi para de burjar el nas però, amb el dit encara a dins, obre molt els ulls, mira a EULÀLIA de reüll i, de cop, es treu el dit del nas amagant el ceptre al darrera seu. Torna a mirar cap al davant, mentre tanca la boca. Mou el nas inspirant sonorament un cop. EULÀLIA, movent el cap, amb el gest de “perdonavides”, torna dirigir-se al públic.)

Doncs era un rei, no sé... un rei com gairebé tots els reis... un reis, com ara... el rei de bastos... (En SERGI se la mira , va cap a ella...) ... un rei com el que podeu trobar en qualsevol conte... qualsevol conte on surti un rei, es clar... que... (Veu com en SERGI la mira de dalt a baix.) ...eh?...

REI.— No, que dic que el “basto” potser ho serà vostè, no?

EULÀLIA.— No, Majestat... no volia dir això... no em referia a basto de “basto”, no, i ara... em referia a que Sa Majestat era un rei com... el rei de copes li sembla bé?...

REI.— Rei de Copes?... bé, si. Està bé... (Amb un gest magnànim.) podeu continuar.

EULÀLIA.— (Amb una reverència.) Gràcies Majestat...

Doncs aquest rei, Manamolt Primer, era, com en dit abans, un rei bondadós...

REI.— Un tros de pa...

EULÀLIA.— (Sorpresa per l’interrupció.) ... un rei savi...

REI.— El més savi del món...

EULÀLIA.— (Mosquejada per les interrupcions.) ... un rei estimat i respectat...

REI.— Molt i molt estimat, i el més respectat del món...

EULÀLIA.— (Mirant-se de cua d’ull al rei.) De fet, era un rei bastant borinot...

REI.— El més borinot del... (Adonant-se que ha caigut a quatre grapes.)

EULÀLIA.— Doncs, com dèiem, aquest rei, malgrat ser un rei bondadós, savi, just, i malgrat ser un rei ple de riqueses, estimat pel seu poble i respectat pels pobles veïns...

(El REI, mentre anaven dient tots els adjectius, anava fent posats d’interessant de cregut i vanitós.)

... doncs, malgrat tot això, vet-ho aquí, aquest rei no era feliç.

REI.— (Molt sorprès.) Ah, no?

EULÀLIA.— Doncs no senyor, no.

REI.— (Tot deixant el paper de REI, anant cap a EULÀLIA en to confidencial.) Ai, pobre! Què li passava?

EULÀLIA.— Vols fer el favor de tornar al teu lloc?

(SERGI, amb un gest com dient “d’acord, d’acord” torna ràpidament al seu lloc.)

Aquest rei, estava amoïnat, molt amoïnat...

REI.— Tinc una moina així de grossa.

EULÀLIA.— Neguit, Majestat

REI.— Què?

EULÀLIA.— Se’n diu neguit, Majestat.

REI.— No, Manamolt. Primer, crec que havíem dit...

EULÀLIA.— No, vostè no. Em refereixo al que té...

REI.— (Ensenyant el ceptre.) ... això? Quin neguit més maco...

EULÀLIA.— (Gairebé a punt de perdre els estreps.) No, Majestat!! Quan un està amoïnat, té un neguit! Es diu així. Jo estic amoïnada, jo tinc un neguit!!

REI.— Ah, vos també? Què li passa?

EULÀLIA.— A en a mi res, a vostè, al Rei!!! El Rei estava amoïnat, el rei tenia un neguit...

REI.— Ah, i ara ja no... carai, quin descans...

EULÀLIA.— (Desesperada.) SI!!! EL REI ESTÀ AMOÏNAT. EL REI TE UN NEGUIT.

REI.— Està bé, està bé. No cal posar-se així. (Dirigint-se al públic i molt teatrerament.) Oh! Tinc un neguit... i una moina així de grossa

EULÀLIA.— (Vol dir alguna cosa, però s’ho repensa i amb un gest de recuperar la calma, respira profundament i segueix com si no passés res.) Ei Rei estava amoïnat perquè tenia una filla, la Princesa...

(Cristina s’aixeca i va cap al bagul. Es posa un vestidet de Princesa, que contrasta molt amb les sabatilles esportives cridaneres que duu, i una diadema. Després s’asseu al sillonet del mig. Mentre tant, la resta dels nens han situat els coixins al voltant del sillonet.)

... una Princesa que, en comptes de ser una Princesa com les demés, en comptes de pentinar-se els cabells tot el dia, en comptes d’anar petonejant gripaus i somniar amb prínceps blaus, com fan totes les princeses, doncs aquesta, no tan sols no feia això sinó que, a més a més, no reia mai. Cap súbdit de la Cort l’havia vist riure mai.

I, és més, no tant sols no reia, sinó que sempre estava emmurriada. Més que emmurriada, emprenyada. En fi, que gastava una mala baba que ni os imagineu. Sempre amb cara de pomes agres, amb una cara com si olorés mitjons suats...

(El REI comença a fer ganyotes quan sent allò de “mitjons suats”, i cada cop es posa pitjor.)

... una cara com si mengés una sopa plena de pels... com si... trepitgés escarabats... com si mastegués cucs...

(Aquí ja, el REI, fa mutis corrents agafant-se la panxa i com si tingués la boca plena... com si anés a... en fi, ja m’enteneu. La PRINCESA que havia adoptat una expressió molt emmurriada, es creua la mirada amb EULÀLIA, i totes dues s’encongeixen d’espatlles.)

Doncs si. La Princesa estava emmurriada.

PRINCESA.— (Tot fent gestos ostensibles d’emprenyament, com ara picar de punys als braços del sillonet o picar de peus a terra, remoure’s pel sillonet com si no sabés com asseure...) Càsum l’olla! Maleït sigui tot... Càgum això i càgum allò...

REI.— (Apareix del mutis corrents cap a la Princesa.) Però, filleta meva... què tens, què et passa?

PRINCESA.— Que què em passa? Que què em passa? No saps el que em passa? Doncs si tu no saps el què em passa, no seré pas jo qui t’ho digui!! Rei de fira, tros de bròquil, cap de meló pudent...

(Li fot cops de coixí, cosa que fa que el REI marxi corrents fins a situar-se al costat gairebé de EULÀLIA.)

REI.— Estic desesperat!

EULÀLIA.— El rei estava desesperat.

REI.— Ep, senyora, que això ho acabo de dir jo... vull dir que trobo que no cal que li fiqui més llenya al foc, no?

EULÀLIA.— Perdoni Majestat però només faig que explicar el conte...

REI.— Ja, però sembla que es diverteixi: (Imitant en to burleta.) “El Rei estava desesperat.” “EI Rei estava desesperat”. Apa que no m’agradaria veure-la a vostè amb una filla que tot el sant dia va repartint insults i crits, i veient com circulen els coixins per l’aire com si fos el peatge de Martorell un diumenge a la tarda...

EULÀLIA.— Perdoni Majestat però no era la meva intenció...

REI.— Miri: mai he fet tallar el cap a ningú. A veure sí vostè em farà canviar de costums

EULÀLIA.— Perdoni, Majestat, però hauríem d’anar enllestint el conte, que aquestes persones tenen altres coses a fer, no hi troba?

REI.— Bé, està bé. Però... m’he quedat amb la seva cara...

EULÀLIA.— Bé, dèiem que el Rei estava desesperat.

REI.— (Teatralment.) Ai si! Estic desesperat!

EULÀLIA.— La Princesa estava emmurriada...

PRINCESA.— N’estic fins als nassos de tot. (I llença un coixí al cap d’EULÀLIA.)

EULÀLIA.— (Contenint-se, i amb un somriure mal dissimulat.) A veure, si entre tots plegats continuem fent el burro, el conte l’acabarà explicant aquell senyor de la fila del fons...

PRINCESA.— Ah, perdó...

EULÀLIA.— Puc continuar?

PRINCESA, REI I SOLDATS.— Si us plau!

EULÀLIA.— (Després d’uns segons.) Molt bé...

EULÀLIA.— L’emmurriament de la Princesa...

(La PRINCESA torna a llençar un coixí.)

EULÀLIA.— (Fent mutis emprenyada.) Prou, ja en hi ha prou.

(La PRINCESA i el REI es queden mirant-se quan, de sobte, entren LAURA i BRISEIDA amb dos escombres com si fossin llances —també poden ser llances de joguina o, simplement, els pals d’escombra— i al cap duen d’aquells escorredors de cuina com si fossin cascs. Naturalment fan de soldats. Duen enmig a EULÀLIA com si fos presonera.)

SOLDAT 1.— Majestat, aquesta “individua” intentava escapar d’una manera molt sospitosa. Li tallem el cap?

REI.— Ah, mira; tot depèn de si vol acabar el conte, o no.

EULÀLIA.— Està bé. Continuaré...

(La PRINCESA aixeca un coixí amb l’intenció de llençar-ho a EULÀLIA. EULÀLIA aixeca la veu sense tombar-se cap a la PRINCESA.)

... però un altra coixí i foto el camp

(La PRINCESA es queda amb et braç aixecat amb el coixí, mira a tothom, i abaixa el braç deixant el coixí suaument al terra. Es creua de braços i torna a fer ”morros.”)

Doncs l’emmurriament de la Princesa era tan gran que tothom al reialme en feia safareig.

SOLDAT 1.— Ai senyor, senyor! La Princesa està emmurriada...

SOLDAT 2.— I uns crits que fa!

SOLDAT 1.— No hi ha ningú en tot el reialme que la pugui fer riure...

SOLDAT 2.— I uns crits que fa!

SOLDAT 1.— El Rei, està tan desesperat, que no fa pas gaire el vaig veure discutint-se amb una que explicava contes... i, francament, quan un personatge de ficció comença a discutir amb un narrador... és que la closca comença a no rutllar bé... oi que m’entenen?

SOLDAT 2.— I uns crits que fa!

SOLDAT 1.— (A SOLDAT 2.) Bé, potser que ho deixis estar, no?

EULÀLIA.— I no només era el Rei qui estava desesperat...

REI.— Apa! Tornem-hi!

(EULÀLIA li llença una d’aquelles mirades que fan por, i el REI, fa un gest com adonant-se que ha ficat la pota, i amb mímica fa que tanca la boca i li diu que segueixi, que ell fot el camp.)

EULÀLIA.— També estava desesperat el pobre bufó de la Cort...

(Apareix KARLA amb un barret de bufó, d’aquells de varies “banyes” amb picarols. ES dirigeix cap als SOLDATS.)

BUFÓ.— Ai pobre de mi. Ja no sé ben bé que fer. No aconsegueixo fer riure a la Princesa... heu vist mai un bufó que no faci riure?

SOLDAT 1.— Què ens has de dir a nosaltres que estem tot el sant dia aquí, sota la seva finestra... que dic que no hi ha ningú que, com a mínim, li tregui els coixins?

SOLDAT 2.— I uns crits que fa!

SOLDAT 1.— (A SOLDAT 2.) Tu, al final, t’acabaràs empassant la llança, mira el que et dic.

BUFÓ.— Si os plau. Ajudeu-me. Què puc fer?

SOLDAT 1.— Proba d’explicar-li un acudit.

BUFÓ.— Ja li explico jo, d’acudits... però no li fan gràcia. I sempre m’acaba llençant pel damunt tot el que te a la vora. Estic ple de nyanyos, un per cada acudit.

SOLDAT 1.— Mira, explica-li aquest: Un home passeja per una platja on tothom està nedant, i veu a un home, assegut, mirant com els demés s’ho passen d’allò més bé. I li diu: “Oiga, usted no nada nada?” i l’altre li contesta: “No, es que no traje traje”

(SOLDAT 1 i BUFÓ esclaten a riure. SOLDAT 2. es queda seriós veient com els demés riuen. Després torna a mirar cap al vuit amb expressió absent. DE cop el BUFÓ deixa de riure, com si no sabés ben bé per què estava rient.)

BUFÓ.— I tu creus que això li farà gràcia?

SOLDAT 1.— (Encara mig rient) Si, home, si. Au ves. Ves a explicar-li

BUFÓ.— (Corrents cap a la PRINCESA.) Majestat! Majestat! Tinc un acudit molt divertit per a vos.

PRINCESA.— Doncs explica’l, tros de quòniam, abans que no et faci enfarinar i fregir-te com un bufó a la romana.

BUFÓ.— Doncs resulta que era una platja que passejava a un home... no! Un home que passejava a una platja...

(La PRINCESA comença a donar-li cops amb un coixí.)

per la platja! Passejava per la platja... això... i... i... veu a un home...no!... bé, en veu a molts perquè n’havia molta gent banyant-se, no?... i...

(La PRINCESA li torna adonar cops de coixí. Quan el BUFÓ segueix parlant, la PRINCESA es queda amb el braç enlaire amb el coixí.)

Ai!, d’això... doncs veu a un home que estava assegut a la vora veient com tothom es banyava i va i li diu: “Oiga... usted no se bana... No, es que no he traido bafiador”

(La PRINCESA i el BUFÓ es queden tots dos mirant-se: el BUFÓ amb una mitja reverència, amb els braços oberts i somrient i la PRINCESA amb els ulls oberts com a plats, el braç amb un coixí enlaire i fent “morros”. Després d’uns segons sense moure’s ningú, la PRINCESA li llença el coixí, i un altra, i un altra, mentre el BUFÓ escapa corrents fent mutis.)

PRINCESA.— Cap de trons! Denerit! figa tova! Cuca peluda! Ets més avorrit que una bleda bullida!

EULÀLIA.— I així passaven els dies. Enrabiada darrera enrabiada. Tothom a palau tenia por de passar a prop de les estances de la Princesa (Apropant-se al públic tal com si fos una confidència)... perquè, aquí només veieu volar coixins, que hem fet una versió molt com per a la canalla, ja m’enteneu... però també et podien caure pel cap gerros, cendrers, grapadores, cassoles i d’altres objectes amb un cert pes, inventats i per inventar (que ves a saber de on els treia). El Rei estava...

REI.— (Sortint corrents del mutis.) ...desesperat! Ja ho sé. Desesperat. No cal que ho vagi repetint a tort i a dret. Tota aquesta gent ja ho sap. (Dirigint-se al públic.) Eh que ja ho saben que el Rei estava desesperat? Ho saben, oi? (Dirigint-se a algú en especial.) Ah, vostè no? Que acaba d’arribar? Doncs miri si tarda una mica més arriba a allò del gos i del gat... allò de las “perdises” que diuen en castellà... (Se n’adona de cop i es tomba cap a EULÀLIA.) ... perquè, a veure, això acabarà bé, no?

EULÀLIA.— Doncs no, Majestat, no acabarem bé, si seguim ficant cullerada a cada moment, i fent bestieses com ara parlar amb el públic. Però que no ho veu que vostè és un personatge imaginari i un personatge imaginari no pot parlar amb el públic?

REI.— Que jo soc un què?

SOLDAT 2.— (Esclatant a riure.) Ha ha ha ha ha ha!

SOLDAT 1.— (Se’l queda mirant uns Instants. Després mira a EULÀLIA i arronsa les espatlles com dient “no en tinc ni idea”. Torna a mirar-se a SOLDAT2.) Es pot saber què et passa?

SOLDAT 2.— (Rient.) Ha ha ha... molt bo, molt bo... ha ha ha... “nada nada... traje traje”... ha ha ha... molt bo

SOLDAT 1.— (A EULÀLIA.) Bé, potser nosaltres dos, gairebé podríem anar tirant, no?

EULÀLIA.— (Contenint-se.) Si us plau... si no os fa res...

(SOLDAT 1 i SOLDAT 2, fan mutis.)

REI.— (Al públic.) Sembla mentida tota aquesta colla de personatges imaginaris interrompent la tasca d’aquesta pobre noia que...

EULÀLIA.— (Emprenyada.) Majestat!!!

(El REI fa un bot, espantat, i torna a la seva posició.)

El Rei no encertava a entendre el perquè de la mala lluna de la PRINCESA.

REI.— No ho entenc. Si sempre ha estat la nineta dels meus ulls. Li he donat tot el que ha volgut i més. No hi ha hagut mai cap caprici que no li hagi concedit. Sempre ho ha tingut . Demanava una floreta i jo enviava a tot el meu exèrcit a collir flors. Volia un vestidet, i ordenava a tots els sastres del reialme a confeccionar els seus millors dissenys amb les teles més boniques del mon. Volia un pastís, i a tots els pastissers del país els tenia cuinant tota una llarga varietat de dolços i pastissos...

EULÀLIA.— Doncs mira... potser, precisament... quan es té de tot, sense que t’hagi costat cap esforç aconseguir-ho, no li donem cap valor, cap importància, a tot aquell munt de coses que tenim. Només veiem i desitgem allò que no és nostre...

REI.— (Mentre parlava EULÀLIA , se li ha apropat i se l’ha quedat mirant L’interromp.) ... enlloc d’anar filosofant, potser podríem buscar alguna solució. (Dona mitja volta tornat cap al seu lloc.)

EULÀLIA.— No hi ha pitjor malalt que el que no vol guarir-se.

REI.— Narradora, que l’estic sentint.

EULÀLIA.— El Rei havia demanat ajuda als més prestigiosos metges del mon.

(Entren Laura, Paula i Briseida amb uns estobos... entrobos... entrombos... bé els trastos aquells que tenen els metges per auscultar, i amb bates blanques. Envolten i ausculten a la PRINCESA que cada cop està més emprenyada. Els METGES parlen trepitjant-ne les frases, d’una manera molt atabalant.)

METGE 3.— A veure com tenim a la malaltonaaaa...

METGE 2.— Ai pobrissona meva...

METGE 1.— Ah! Ve’t-ho aquí! És formiguejant...

METGE 2.— Què diu ara, benvolgut col·lega! És compulsiu... totalment compulsiu.

METGE 3.— No se on dimonis heu estudiat medecina, però això va per rampells.

METGE 2.— Cóm ha de ser... rampells ... però, quina bajanada.

METGE 1.— Sangoneres... això s’arranja amb sangoneres.

METGE 3.— Bé, potser les sangoneres anirien bé al seu cervell, estimat col·lega, però no pas amb ella.

METGE 2.— Una tisana d’herbes trepitjades pel bestiar li aniria bé.

METGE 1.— A veure, estimat col·lega, que per a acabar de matar-la sempre estem a temps. Ara potser podríem...

METGE 3.— Siguem seriosos, doctors: uns banys amb aigua glaçada anirien bé...

METGE 2.— ... perquè ompli de mocs a tot el que l’envolta, de la galipàndria que agafaria.

METGE 3.— Doncs jo, a tots els meus alumnes sempre els he ensenyat les qualitats benefactores d’uns bons banys amb aigua glaçada...

METGE 1.— Tots els seus alumnes, estimat col·lega, si os han fet cas, a hores d’ara ja deuen d’haver estat cremats a la foguera per bruixots.

METGE 2.— Guaita’l qui parla: el Senyor de les Sangoneres.

PRINCESA.— (Que cada cop estava més vermella, al final esclata.) Prou! Bruixots! Manefles esquifides! Pelleringues botifarreres! Closques buides! Pallassos pollosos!

(Comença a donar-los cops de coixins, mentre els METGES fan mutis corrents.)

Trons i llampecs!

EULÀLIA.— Els pobres metges, diuen, que no van parar de córrer fins mesos després. Els crits de la Princesa els sentien des dels països veïns...

(Apareix pel mutis el BUFÓ tot content, que es dirigeix cap a la PRINCESA. EULÀLIA l’agafa pel braç aturant-lo.)

... on vas tu com un taral·lirot?

BUFÓ.— Tinc un acudit per a la Princesa...

EULÀLIA.— Creu-me, ara no és el moment

(El BUFÓ va en direcció al mutis per on a vingut, però s’ho repensa i torna cap a la PRINCESA ràpidament —tot això mentre EULÀLIA parla—.)

El Rei, veient que la medecina no podia guarir l’estrany mal de la Princesa, va fer venir a tres mags molt savis...

BUFÓ.— (Tot esverat, a la PRINCESA.) El senyor de Casacoberta?... diu... no!... doncs, i quan plou que fa?

PRINCESA.— (Molt emprenyada, llençant-li coixins.) Aaaag!

(El BUFÓ marxa corrents amb les mans al cap.)

EULÀLIA.— (Mira al BUFÓ com fa mutis.) ...potser la propera vegada sigui jo qui li llenci coses...

(Petita pausa.)

... què estava dient?... Ah, si!... El Rei, veient que la medecina no podia guarir l’estrany mal de la Princesa, va fer venir a tres mags molt savis...

(Apareixen pel mutis més proper d’EULÀLIA, Laura, Paula i Briseida, amb tres barbes postisses i tres barrets estrafolaris. Tots tres duen tres capses a les mans.)

MAG 1.— On és?

EULÀLIA.— Allà, a les seves estances.

MAG 3.— On diu?

EULÀLIA.— A les seves estances

(Tots tres MAGS fan rotllana i xiuxiuegen entre ells. Miren a la PRINCESA i segueixen xiuxiuejant.)

MAG 1.— Es que... d’això...

MAG 3.— Volem dir que... a veure...

MAG 2.— Veurà, els meus companys i jo volem dir que... és una noia!

EULÀLIA.— Oh, i es clar! Les Princeses acostumen a ser nenes... a la majoria dels casos...

MAG 1.— Això és del tot estrany... molt estrany...

(Tornen a fer rotllana i a xiuxiuejar.)

EULÀLIA.— Però, a veure... no els ha avisat el Rei que la seva filla...

MAG 2.— Quin Rei?

EULÀLIA.— Doncs el Rei, Sa Majestat Manamolt Primer...

MAG 3.— No, i ara! Nosaltres hem vingut tot seguint una estrella...

EULÀLIA.— Una estrella?

MAG 1.— Doncs si una estrella... i es clar, ens han dit que era un nen...

MAG 3.— Acabat de néixer...

MAG 1.— Això, i ve’t aquí que ens trobem una nena...

MAG 2.— I, francament, bastant crescudeta...

MAG 1.— A més a més...

MAG 2.— I també ens havien dit no se què d’una establia, i, bé...

MAG 1.— Doncs que està molt millor instaladeta...

MAG 3.— I veníem a dur-li or, encens i allò d’aquella capsa, que ara no sé que dimonis és...

MAG 1.— Cerveses...

MAG 3.— Però, com ha de ser cerveses... però si és un nadó. A veure qui és el ximplet que regala cerveses a un nadó...

MAG 1.— Però si aquesta nena ja és grandeta...

MAG 3.— Però nosaltres no ho sabíem. Pensàvem que era un nadó...

MAG 2.— Mirra.

MAG 1 i MAG 3.— El què? A on?

MAG 2.— No, que se’n diu mirra al que hi ha dins la capsa. Mirra.

MAG 1.— Ah! Amb M. Jo havia entès... birra.

EULÀLIA.— A veure. Vostès no vindran pas, per un casual, d’Orient?

MAG 1, 2 i 3.— (Saludant cerimoniosos.) Salaam Aleikum.

EULÀLIA.— No, mirin... em fa l’efecte que s’ha equivocat de conte. A més, encara falta pel Nadal.

MAG 2.— Ja m’ho semblava a en a mi.

MAG 3.— No, si no és bo anar amb preses.

MAG 2.— Oh, no. I tan que no.

MAG 1.— No, i ara. Fixa’t que fins i tot a en Baltasar no ha tingut temps per pintar-se de negre.

EULÀLIA.— Doncs mirin, lamento les molèsties però... (Els indica el camí del mutis.)

(Els MAGS fan mutis xiuxiuejant.)

(Mirant el seu rellotge.) A hores d’ara ja hauríem d’haver acabat d’explicar el conte... però al pas que anem... (Al públic.) Tenen presa?... i... paciència? ... Doncs els hi farà falta...

Com deia abans de... (Assenyala el mutis per on han sortit els MAGS, i fa un gest amb els braços com dient “això”.) ...El Rei, veient que la medecina no podia guarir l’estrany mal de la Princesa, va fer venir a tres mags molt savis...

(Tornen a sortir pel mateix mutis Laura, Briseida i Paula amb les mateixes barbes i barrets, sense les capses, però amb molts paperots enrotllats. Tornen a fer de MAGS, es clar.)

(Aixecant la veu.) ... i que no venien d’Orient...

(Fan mutis els MAGS precipitadament. Donen la volta pel darrera de l’escenari i apareixen pel mutis contrari. Quan apareixen, estosseguen per a fer-se notar, cosa que fa que EULÀLIA es tombi de sobte, fent un gest com de deixar-ho per impossible. Els MAGS es dirigeixen cap a la PRINCESA. La miren per tot arreu, també, igual que els Metges, de manera atabaladora, mentre van consultant papers.)

MAG 1.— Es veu molt clar...

MAG 2.— ... l’influencia de Saturn...

MAG 3.— ... si els seus anells parlessin...

MAG 1.— ... però no ho fan: el Silenci dels Anells.

MAG 2.— ... Mercuri no és en bona posició...

MAG 3.— ... molt cremat, es clar com és el més petit li diuen, va, tu allà, davant del sol...

MAG 1.— ... I Venus, ja ho veieu, fent el passerell...

MAG 2.— ... i Mart fotent-se de garrotades amb Júpiter, com sempre...

MAG 3.— ... I Júpiter, com és el més gran, acabarà deixant a Mart vermell com un tomàquet...

MAG 2.— ... I Urà i Neptú, al fons de tot per a que no els hi caigui cap garrotada...

MAG 1.— ... I Plutó, molt valent ell, com sempre allà ben amagadet al darrera de Neptú.

MAG 2.— Així que, analitzant-ho tot...

MAG 1.— Sense por gairebé d’equivocar-nos...

MAG 3.— Podem afirmar, sense cap mena de discussió...

MAGS 1, 2 i 3.— Que la Princesa te molta mala lluna.

PRINCESA.— (Com sempre, a cops de coixí.) Gripaus boteruts! Carxofes bullides! Sou uns bolets enganxifosos amb cap de coliflor i nassos de pastanaga!

(Els MAGS fan, com no, mutis corrents. Entra corrents pel mutis contrari el BUFÓ. S’atura davant EULÀLIA. Molt nerviós assenyala a la PRINCESA.)

BUFÓ.— D’això... que puc?

(EULÀLIA s’arronsa d’espatlles i li deixa pas lliure, com dient “Ah, no sé, tu mateix.”)

BUFÓ.— (S’ho pensa uns instants, indecís, però va cap a la PRINCESA corrents.) Majestat, majestat! Ja ho tinc!... Entra un home en un cafè i... xooof!

(Tots dos es queden uns instants immòbils i en silenci.)

... vull dir que... si un home entra... en un cafè... vol dir que... xoof...

(El mateix de sempre: la PRINCESA li llença coixins i el BUFÓ fa mutis corrents.)

EULÀLIA.— Tampoc la Princesa va trobar guariment amb la ciència. Per això, el Rei, no va tenir més remei que cercar solució a tres bruixes que, deien, eren molt poderoses...

(Surten, un altre cop —son molt treballadores— Laura, Briseida i Paula, amb barrets de bruixa —a ser possible amb nassos de pastanaga—. Alguna d’elles podria dur escombra, però no totes. Van corrents cap a la Princesa i es mouen al seu voltant fent tota mena de gestos amb els braços.)

BRUIXA 1.— Cues de sargantana coixa, polsim d’uial d’os formiguer...

BRUIXA 2.— ... suc de cargol treu banya, baixa la muntanya...

BRUIXA 3.— ... pasterada de fems de bestiar refredat...

BRUIXA 2.— ... babes de llimac llefiscós...

(Surt el REI d’un mutis, corrents cap a l’altre, amb fàstics, tapant-se la boca... en fi, ja sabeu... com si anés a... si, això, com gairebé al començament del conte...

Les BRUIXES i la PRINCESA el segueixen amb la vista, igual que EULÀLIA. Quan el REI a fet mutis, es miren entre tots i segueixen; les BRUIXES voltant i la PRINCESA emmurriant-se.)

BRUIXA 1.— Un terç de fetge de ratpenat, un quart de cua de tauró...

BRUIXA 3.— Dos quarts de farina de galeta i els rovells de tres ous...

BRUIXA 1.— ... de gallina lloca...

BRUIXA 3.— ... això, si, de gallina lloca...

BRUIXA 2.— Tres quarts de deu i encara no hem sopat...

BRUIXES 1, 2 i 3.— (Sacsejant les mans cap a la Princesa.) Zim, zim, salabim, abrrrr, abrrrr (Assenyalant amb el braços el cel.) ... Per tots els esperits del Nord... (Assenyalant ara cap al terra.) ... per tots els esperits del Sud... (Assenyalen cap a ta dreta, tret de BRUIXA 3 que assenyala cap a l’esquerra.) ... per tots els esperits de l’est.

(BRUIXA 1 li fot un clatellot a BRUIXA 3.)

BRUIXA 2.— (Assenyalant amb els braços cap a l’esquerra, i al mateix temps de l’acció de BRUIXA 1 i BRUIXA 3.) ...per tots els esperits de l’oest...

BRUIXA 1.— (Assenyalant cap a la dreta, i amb to burleta.) L’est... allà

BRUIXA 2.— Nenes, si no estem pel que hem d’estar, malament...

(Quan les tres BRUIXES tornen a donar voltes i es disposen a seguir amb els encanteris, la PRINCESA esclata a crits espantant a les BRUIXES. Naturalment, també hi ha llançament de coixins.)

PRINCESA.— Titelles escanyolides! Rates de claveguera! Sacs de patates florides! Espantalls rostits! Borinots peluts! Os faré bullir amb bròquil! I com os torni a veure, m’inventaré nous insults! Papanates!

(Naturalment, les BRUIXES fugen corrents.)

EULÀLIA.— No hi havia res a fer. La Princesa cada dia estava més emmurriada. I cada cosa que feia el Rei per a intentar guarir-la, la posava de més mala gaita.

REI.— Ja no sé que fer. Ja ningú vol venir a treballar Al Castell. Els amenaço i els hi dic: Si no veniu a treballar al Castell os llançaré als cocodrils.

VEUS EN OFF.— Als cocodrils! Als cocodrils!

REI.— Veieu? Fins i tot les veus en off prefereixen els cocodrils.

EULÀLIA.— Però... Majestat... si no en hi pas de cocodrils aquí.

REI.— Oh, es clar que no! Si es que aquesta bèstia d’aquí (Assenyalant a la PRINCESA.) me’ls ha espantat... (Comença a somiquejar.) En tenia un, en Roger, quatre metres de cocodril, i amb una col·lecció de dents que cada vegada que se’ls raspallava gastava tot un tub de pasta de dents, doncs, mireu si es bèstia la meva filla, que li va fótre una queixalada a la cua, que en Roger va dir “fins a Egipte no paro”.

EULÀLIA.— Carai! (S’apropa al REI, que ja mig plora.)

REI.— (Mig plorant.) Si fins i tot el meu Castell, no és un Castell com ha de ser. Abans tenia fantasmes... i ja no en tinc! Cagats de por se’n van anar! Me’ls van espantar a crits aquest tros d’animal de la meva filla!... (Plorant.) Buaaaaa!

EULÀLIA.— (Agafa al REI per l’espatlla mentre plora.) Pobre Rei... ai quin disgust... (Al públic.) No es poden fer càrrec quin panorama en aquest castell, amb una Princesa bramant a tort i a dret tot el sant dia, i un Rei amb l’aixeta oberta... (Torna al Rei.) Au, Majestat. Ànims.

REI.— Estic pensant en anar-me’n a envair altres països, per tal d’allunyar-me del Castell. Mira, potser unes quantes batalles sagnants m’animarien una mica

EULÀLIA.— Però, Majestat. No podeu fer-ho. Vos no podeu deixar el vostre poble ni el vostre castell. Os podrien envair els vostres enemics i prendre el castell...

REI.— Si, ja veus... amb aquesta malcarada aquí dins... però si ja la coneixen a tot arreu. A veure qui tindria nassos de conquerir aquest castell amb la meva filla a dins...

EULÀLIA.— No, es clar... (Pensant.) Ja heu consultat amb el vostre Conseller?

REI.— Té raó. (Cap al mutis.) Conseller! (Pausa, més alt.) CONSELLER!

(Apareix Karla amb el barret de Bufó i uns quants llibres a les mans.)

CONSELLER.— Si, Majestat?

(El REI i EULÀLIA es queden mirant el barret del CONSELLER. Aquest mira a tots dos i després aixeca els ulls com si volgués veure el que duu al cap. Se’n adona i es treu el barret que amaga a la seva esquena. Dissimuladament el llença cap al mutis.)

D’això... que mana, Majestat... (Fa una reverència.)

REI.— A veure. Conseller; aconsellem, que per això et pago. Però aconsellem bé, si no et faré llençar als cocodrils.

EULÀLIA.— Majestat, que no en té de cocodrils.

REI.— (Mig somiquejant.) Ai, si! Té raó...

CONSELLER.— Doncs, precisament. Majestat. Se m’acut una idea. Per què no convoca un concurs a tot el reialme?

REI.— Un concurs?

CONSELLER.— Si Majestat. Un concurs entre tots els habitants del reialme. Oferireu un premi per aquell que faci riure a la Princesa.

REI.— Un premi?

CONSELLER.— Si, un sucós premi. Això farà que la gent s’animi a trobar un remei.

REI.— Un premi com ara què?

CONSELLER.— Doncs... no sé... Dues entrades per a veure (Qualsevol espectacle que estigui de moda.) Un viatge amb hotel inclòs a Egipte per a veure a en Roger, la meitat del vostre reialme... el vostre aneguet de goma per quan os banyeu...

REI.— A no! L’aneguet de goma, mai!

CONSELLER.— Penseu, Majestat, que la gravetat de la situació mereix algun sacrifici...

REI.— No! No! I no!. L’aneguet de goma no! (Fa mutis.)

CONSELLER.— (Anant-li al darrera.) Però Majestat...

REI.— (Des de dins.) L’aneguet he dit que no!

EULÀLIA.— (Dirigint-se cap al mutis.) Però, Majestat! Esteu desesperat!

(Pausa.)

REI.— (Sortint. Enfadat.) Esta bé. L’aneguet de goma també...

(El CONSELLER I el REI, fan mutis parlant entre ells, el Rei remugant.)

EULÀLIA.— Així doncs, els Rei va enviar pregoners per tot el reialme per a anunciar la recerca de l’heroi que fes riure a la PRINCESA.

(Apareixen Laura, Briseida i Paula pel mutis. Marxen de manera militar tot fent “Ram ram rampataplàn”. Laura es queda al cantó esquerra de l’escenari. Briseida a la part central i Paula al cantó dret. Totes tres a l’hora es giren de cara al públic. També totes tres a l’hora, fan veure que desenrotllen un pergamí, fent soroll també, i un cop desplegat, llegeixen. Naturalment fan de PREGONERS.)

PREGONER 1.— Es fa saber a tothom...

PREGONER 2.— ... que el Rei Manamolt Primer...

PREGONER 3.— ... sobirà d’aquest reialme...

PREGONER 2.— ... a qui Déu guardi molts anys...

PREGONER 1.— ... millor ens saltem la palla...

PREGONER 2.— ... i anem al grà...

PREGONER 3.— ... que es tard i vol ploure...

PREGONER 2.— ... que aquell que faci riure a la Princesa...

PREGONER 1.— ... serà recompensat amb la meitat del reialme...

PREGONER 2.— ... i l’aneguet de goma del Rei, per quan es banya...

PREGONER 3.— ... i ara els esports i el temps...

PREGONER 1 i 2.— ... això no cal...

(Tots tres PREGONERS enrotllen els pergamins, també fent soroll. PREGONER 1 i 2 es tomben cap a la dreta per a fer mutis, però PREGONER 3 es tomba cap a l’esquerra. PREGONER 3 es queda mirant als altres dos, i aquests li fan en gestos assenyalant cap a la dreta. PREGONER 3 tomba el cap a la dreta, torna a mirar als altres PREGONERS i també assenyala a la dreta com preguntant. Els altres dos PREGONERS fan que si amb el cap, i PREGONER 3 fa mitja volta situant-se, com els altres dos PREGONERS, mirant a la dreta, i també fent “Ram ram rataplàn” fan mutis.)

EULÀLIA.— Va venir molta gent. Del país i forasters. Però ningú aconseguia fer riure a la Princesa. Es més, cada cop augmentava el seu emmurriament...

(Apareixen els SOLDAT 1 i SOLDAT 2, igual que al principi.)

... fins que, un bon dia... un dimarts, crec...

SOLDAT 1.— ... un dijous, senyora narradora, me’n recordo perquè aquell dia havia esmorzat favada, com tots els dijous...

SOLDAT 2.— ... i uns pets que feia...

EULÀLIA.— (Tallant.) Es igual, el dia...

SOLDAT 1.— Bé, jo només volia...

(Veu com EULÀLIA se’l mira molt seriosa.)

... res, res...

SOLDAT 2.— (Rient.) “nada, nada”... ha ha ha !

EULÀLIA.— A veure, si os plau. Que ja queda poquet del conte. A veure si podem acabar amb una mica de serietat...

(Silenci.)

... doncs, un bon dia... (Mirant als SOLDATS.) ... un dia qualsevol... va arribar un vailet al castell, amb una capsa misteriosa.

(Entra Xavier, amb una capsa, i els dos SOLDATS li tanquen el pas.)

SOLDAT 1.— On vas vailet?

VAILET.— Vull veure a la Princesa.

SOLDAT 1.— No saps que la Princesa està molt emmurriada?

SOLDAT 2.— I uns crits que fa...

VAILET.— Si, ja ho sé. Però duc un regal per a ella.

(Surt el REI.)

REI.— Què passa aquí a fora?

SOLDAT 1.— Aquí hi ha un vailet que vol veure a la PRINCESA.

REI.— No saps, vailet, que del clatellot que et pot donar, et pot estampar a la paret i semblaràs un grafiti?

SOLDAT 2.— I uns crits que fa...

REI.— (A SOLDAT 2.) A en a tu, com no callis, t’enviaré a Egipte per a que et mastegui en Roger una estona. (A en VAILET.) Digues, no tens por?

VAILET.— No, no en tinc pas de por, perquè aquí duc el remei pel mal de la PRINCESA.

REI.— I que dus dins la capsa?

VAILET.— Cadascú ho veuria diferent. Majestat. Però només a ella li farà l’efecte que cal.

REI.— Molt bé, soldats, deixeu-lo passar.

EULÀLIA.— Així doncs, el vailet, sense por, es trobà davant la Princesa que ja l’amenaçava amb un bon coixí

PRINCESA.— (Aixecant un coixí.) Qui ets tu, formiga esquifida, xiulet denerit. Què vols, mona filosa? Parla, o et faré empastifar amb caques d’elefant.

VAILET.— Això és per a vos, Princesa (Oferint-li la capsa.)

(La PRINCESA, poc a poc, abaixa el coixí, i dubtant, agafa la capsa. Dubte en obrir-la. Finalment ho fa.)

EULÀLIA.— La Princesa va obrir la caixa, i va treure de dins un mirall.

(La PRINCESA ho fa i es mira al mirall.)

... i quan la Princesa va veure aquella cara tan, tan, tan emmurriada, no va poder més que esclatar a riure.

PRINCESA.— (Petant-se de riure.) Qui és aquesta soca, amb cara de pomes agres? Ha ha...

(Entren el CONSELLER i el REI.)

REI.— Filla meva! Estàs rient! Es un miracle! Qui ha obrat aquest prodigi? (Dirigint-se al VAILET.) Has estat tu, oh vailet heroi?

CONSELLER.— Si, Majestat, ha estat ell qui ha fet el prodigi.

REI.— (Solemne.) Molt bé, Vailet. Tu has salvat aquest castell i aquest reialme de l’etern emmurriament, per tant, teu és la meitat del Reialme.

VAILET.— I l’aneguet de goma.

REI.— No sé de que em parles

CONSELLER.— Majestat, ho heu promès.

REI.— Està bé... brrr... i l’aneguet... també.

EULÀLIA.— Doncs ve’t-ho aquí, que aquell vailet, amb un mirall, va aconseguir el prodigi, perquè, creieu-me, que no hi ha cosa que faci riure més que veure la cara d’una persona sempre emmurriada, i a més a més, com gairebé en tots els casos, sense raó...

... i ve’t aquí un gos...

SOLDAT 2.— A on?

EULÀLIA.— (Mosquejada.) ... i ve’t aquí un gat...

SOLDAT 2.— Però en què quedem: un gos o un gat? Aclari’s

(EULÀLIA, ja desesperada fa mutis.)

TOTS (TRET DEL SOLDAT 2) .— Aquest conte s’ha acabat

(Surt el BUFÓ.)

BUFÓ.— (Al PÚBLIC.) Un home crida al cambrer:

Cambrer!

Que mana senyor?

Vol provar la sopa?

Que està freda?

Vol provar la sopa?

Massa calenta potser?

Faci el favor de provar la sopa.

Que té massa sal?

Provi la sopa d’una vegada!

Esta bé, està bé... on és la cullera?

I diu el client: Ahà!

(I mentre tothom li llença coixins al BUFÓ, cau

TELÓ