Laura i Lola5è Marsupilamis

Curs 2012-13

Avi, explica’m un conte...- Ai, fillet, sóc massa vell per a això.- Però avi... vaaaaa, que els teus contes són molt divertits i

m’agraden molt.- Bé, d’acord, te n’explicaré un de quan jo, bé, acabava de

néixer. Més ben dit, jo encara no havia nascut. Vaig néixer just després de que passés.

- Pots començar!

Hi havia una vegada... un fantasma! No... és broma! Una princesa, i no una princesa qualsevol, la princesa Rínxol. Era la filla del gran rei Unawen, el rei més poderós del continent d’Ergarlarnay. Una noia bellíssima, amb uns cabells rojos com el foc. Encara que pensareu que no, era una noia “fifi i pija”, a la qual un sol insecte li feia por, i si notava una mica de pols esternudava expressament per fer notar que n’hi havia. Tenia uns ulls verds molt lluents, una delicada boca amb un somriure dibuixat als llavis, un nas petitíssim, ple de pigues, com les seves galtes. Així era la princesa Rínxol, la més delicada de les princeses.

1

El dia de porc Xalentí, com sempre, la princesa rebia milers de cartes de pretendents, que omplien les 3000 bústies del palau, les quals s’havien de buidar 428 cops cada una perquè quan estaven plenes encara hi havia pretendents fent cua per tirar la seva carta a una de les bústies reials. N’hi havien que intentaven entrar al palau per declarar el seu amor a la princesa Rínxol, però no els deixaven passar. Només ho podien fer els que eren importants, com els ducs, prínceps i nobles, sempre amb permís del rei. Però, a vegades entrava algun pretendent d’amagatotis, subornant els vigilants reials.

Aquest va ser el cas d’en Shadow, el gran drac roig, que subornant els guàrdies va poder entrar al palau. En Shadow era tot roig excepte les ales, que les tenia negres com el carbó, tenia una cua molt llarga plena de punxes, i al final una espècie d’aleta que tallava molt. Tenia un morro llarg i punxegut, al final hi tenia una boca gegant amb unes

2

llargues dents que només tocar-les, un es tallava. Les seves potes eren fortes com dues columnes de ferro, sempre flexionades i amb unes urpes gegants, sempre clavades allà on estava. Tenia una força impressionant, i podia llançar foc per la boca a més de cent metres de longitud. El seu foc estava a més de mil graus, només tocar-lo et carbonitzaves, si és que es podia tocar, perquè hi ha gent que diu que el foc és l’única cosa que es veu però no es pot tocar.

El Shadow va entrar al castell i li va oferir un bonic anell a la princesa. Aleshores va ser quan va intervenir en Flander, l’ocell.

En Flander era un ocell de mida mitjana, amb trets de lloro i de tucà. Era blau, blanc i negre, i encara que no molt bell, un presumit. El seu esport preferit era pentinar-se les plomes, però el més impressionant d’ell... si el veiessiu ! Tenia un bec tan gran com el seu propi cos ! El seu bec era blanc com el paper, però amb algunes tonalitats blaves. La resta del seu cos era blau, però tenia les plomes interiors blanques, i una cresta negra, punxeguda com punxes d’eriçó. Les seves potes també eren negres. Però tornem a la història... en Flander va recomanar a la princesa:- Princesa! No us atrevireu a agafar aquest anell, no pinta bé.

Aquest home tapat de negre de cap a peus és possible que sigui un ser maligne que us vulgui encantar!

- Oh, Flander... sempre tan preocupat per mi... calla i deixa’m en pau!

- Però senyora...- Res de peròs. Jo faig el que em dóna la gana. Gràcies senyor

misteriós... pot retirar-se. Accepto el seu anell amb gust.- Gràcies, senyoreta. Em retiro amb gust. Hi hi hi!!!

3

En Flander que s’ho mirava tot amb aire abatut, estava molt preocupat.- Princesa... m’hauria d’haver fet cas. Aquest anell està maleït!- Calla d’una vegada pesat! Aquest senyor, era molt bona

persona. No ho has vist? Era molt amable!- Per una vegada m’hauries d’haver fet cas... ja veuràs més

endavant.La princesa notava com si estigués flotant, pensava que era la persona més feliç del món. Però en canvi en Flander pensava totalment al contrari. Estava molt preocupat, no sabia ben bé què li passaria a la princesa. La incertesa va durar poc ja que tot va succeir aquella mateixa nit...

La princesa estava al seu llit dormint tranquil·lament, quan va prendre en flames. Tenia flames envoltant-li el cos, i sonàmbula es va

4

aixecar, es va vestir i va sortir del castell. En Flander que s’havia despertat amb tot aquell soroll, la va seguir, tement cap a on anava. La princesa, obeint l’anell en el seu somni, va anar caminant fins a la cova del drac Shadow. Estava molt ridícula, pensava en Flander, ja que del seu armari havia tret una roba mai vista, com la d’un caçador però per dona, a més de ser tan roja com la sang i més bonica. Però tot i així, als ulls d’en Flander estava horrorosa. En Shadow va sortir a rebre la princesa i la va acomodar en un llit de coixins. L’estimava de debò.

La princesa, en despertar-se, estava molt desorientada. Es trobava en un llit de coixins, però en una cova. Quina persona, que volgués viure en una cova, tindria un llit de coixins dels més cars i còmodes? No ho entenia. La princesa Rínxol es va adonar que no li molestava estar en una cova calorosa i plena de carbó, sinó que s’hi trobava molt còmoda amb aquesta roba tant baldera. Estava meravellada.

Al cap d’uns minuts de passejar-se per la cova, va trobar-se amb en Shadow. Es va quedar sense paraules, no sabia si meravellar-se o espantar-se.- Bon dia, senyoreta princesa Rínxol. Com està? Espero que casa

meva sigui del seu gust. No us espanteu, que no us faré res...- Bon dia senyor...?- Shadow, senyor Shadow.- Ah, doncs... bon dia senyor Shadow. Em podria dir on sóc i què

hi faig en aquesta cova? És bonica, però... no estic en el meu palau com hauria de ser.

- Oh, no es preocupi senyoreta princesa Rínxol, que aquí estareu molt bé. Segur que al palau us estan buscant, segur que sí... però no li agrada estar lliure de les obligacions d’una princesa?

- Doncs ara que hi penso... sí!

5

La princesa Rínxol va romandre a la cova d’en Shadow durant molt temps. Allà va aprendre a lluitar amb la ferotgia d’un drac, a treure foc com un veritable drac, treia un foc que cremava més que el sol. Però encara no el dominava gaire ja que els seus poders fogosos provenien del seu bonic anell. La cova d’en Shadow va quedar feta una MERDA, però ho van poder arreglar.

És hora de parlar d’en Flander. L’ocell havia estat tot aquell temps fora de la cova, aguantant tempestes i trons, freds i calors, i veient com la princesa Rínxol perdia la seva educació, com perdia la seva afinitat, com no protestava per tot.

En Shadow era molt feliç tan a prop de la seva princesa. N’estava tant enamorat... tant, que no va témer que algun dia ella volgués tornar a veure la seva família. Que se’n volgués anar de la seva bonica cova i volgués tornar al palau. Que l’abandonés.

6

El gran temor del drac, que no havia estat temut, es va realitzar. La princesa volia veure la seva família, dir-los que estava bé. Sortint de la cova va trobar en Flander.

- Flander!- Princesa Rínxol, per fi puc parlar amb vós...- Flander, necessito que em facis dos favors. 1, que diguis a la

meva família que estic bé i que tornaré un dia d’aquests, i 2, que no em diguis “princesa”, simplement Rínxol, o senyoreta Rínxol.

- Oh, perdoni, prince...- Senyoreta Rínxol!- Oh, perdoni, pr... senyoreta Rínxol. És que encara m’hi he

d’acostumar. - Ah, i digui’ls que hi ha un altre cavaller disposat a enfrontar-se

al meu germà Silibus.- No serà vostè, oi? Ni aquell d...- Hummm..... no, és clar que no. - Perdoni, però és que quan ho ha dit pensava que es referia a

vostè, o a aquell drac tan fort i gros, però ara m’he assegurat de que no.

- Ufff! Vull dir, cof cof! És que tinc una mica de tos. Tant de sutge, m’ha embrutat una mica la gola.

Us he dit que hi havia un cavaller disposat a enfrontar-se al cavaller Silibus, perquè en aquella època es feia una espècie de concurs sobre qui era el millor cavaller de la contrada. De moment, des que el príncep Silibus havia arribat a ser el millor, ningú l’havia pogut derrotar. Ningú li havia robat la posició. Però la Rínxol coneixia algú que podia derrotar al príncep. Al seu germà. Ara direu: ella mateixa! Però no, no ella mateixa, sinó en Shadow. El seu pla era aquest. Faria que en Shadow lluités contra el seu germà, però abans demanaria

7

una condició. Si el seu cavaller guanyava, seria respectat i podria viure tranquil·lament com una persona més.

El rei va acceptar aquesta condició, pensant que el seu fill guanyaria. Però també es va preocupar per una cosa. Si el seu fill perdia, moriria. I aquesta idea no li va agradar gens. Tot i això, va accedir al prec de la princesa Rínxol, la seva filla. Una filla que no havia reconegut en arribar de tant que havia canviat, de tant diferent que estava.

La princesa va tornar a la cova d’en Shadow, i li va explicar la situació al drac. Ell no parava de dir:- No ho sé, Rínxol, no sé si podré...- És clar que sí. Tu ets el gran drac roig, el més fort de tots els

dracs.- Ja ho sé. Però... és que estic molt nerviós, no vull morir.- No moriràs! Ja veuràs com ets molt més fort que el meu

presumit germà! I som-hi ara a entrenar!

I es van posar a entrenar nit i dia, sense parar... fins que va arribar la gran batalla! En Shadow anava vestit amb la seva més bonica i forta armadura: lleugera com l’alumini, resistent com un diamant. Era tota negra, plena de runes escrites, amb algunes decoracions de plata. Aquella armadura estava feta amb una barreja d’una sèrie de metalls, com tità i altres desconeguts encara. Captava l’atenció de tothom, fins i tot del rei més poderós d’Ergarlanai, el rei Unawen, que va quedar-se amb la boca oberta. El que no sé és si va quedar-se amb la boca oberta per l’armadura o perquè sabia que era impossible que el seu fill Silibus derrotés aquell drac tant gran i poderós.

8

La batalla va començar. En Shadow ja estava a la pista, i va aparèixer en Silibus dalt d’un cavall. En Shadow va rugir, i en Silibus va caure del cavall. Va ser tant còmic! Pobre Silibus... va perdre la seva reputació en un moment. Bé, segueixo:

- Benvolgut poble d’Ergarlanai, avui us hem convocat aquí per veure la gran lluita! El gran Silibus contra en Shadow! En Silibus té l’honor de ser el millor cavaller de la contrada, de moment cap cavaller l’ha pogut derrotar. Jo, prefereixo que en Silibus derroti aquest drac tan fort i poderós, ja que és el meu fill més gran, i em doldria molt perdre’l. Però avui pot passar de tot! És la primera batalla del desconegut Shadow, però aconseguirà guanyar en Silibus? Doncs que cada cavaller digui el seu prec.

- Sa Majestat, jo tinc un prec, un de molt especial. Jo adoro la meva germana, però estic segur que en Shadow també. El que demano és que aquesta sigui una lluita d’amor. Qui guanyi restarà amb la princesa per sempre, com a esposa.

- Cavaller Silibus... li he de dir que m’ofèn. No és adequat casar-se amb algú familiar, i menys per un príncep. Però escolto, i si aquest és el teu prec, serà complert. Noble drac Shadow, ara estic disposat a escoltar-lo a vostè, i sigui quin sigui el seu prec, es complirà.

9

- Sa Majestat, el meu prec ja el sap. És poder viure amb tranquil·litat per la ciutat, sense que ningú fugi com si fos una mala bèstia.

- El teu prec és estrany i sincer. Molts altres cavallers demanaven sacs d’or, o totes les pedres precioses que restaven al palau. Però mai ningú m’havia pregat una cosa tan honesta i normal. Aquest prec se’t serà concedit, gran drac Shadow.

La batalla va començar i, ferotgement, drac i cavaller es van envestir amb força. La lluita va ser dolorosa. En Shadow va tirar del cavall a en Silibus, però aquest va esmunyir-se per sota les cames del seu contrincant i se li va agafar a la cua. Va escalar-li la cua fins arribar a l’esquena, però allà en Shadow el va atrapar i el va tirar al terra. Va llançar-li una bafarada de foc, que en Silibus va poder esquivar, però no del tot, perquè li va tocar en ple a una cama. En Silibus, però, va agafar una maça plena de punxes i va començar a ferir les potes d’en Shadow tant com podia. En Shadow, enrabiat, se li va tirar a sobre. Va aixafar un braç i una mica del cos d’en Silibus, però en Shadow estava pitjor. Tenia les cames sagnant, plenes de ferides, estava a punt de defallir. Estava casi mort de dolor, era insuportable. En Silibus devia de pensar que ho tenia tot guanyat, perquè es va despistar uns segons. En Shadow els va aprofitar per fotre-li una bona plantofada amb la cua. Però en Silibus no es va deixar enganyar. Va clavar la seva espasa al pit d’en Shadow, fent que el drac deixés anar un udol de dolor.

Ara en Silibus ja es preparava per donar el cop final. Estava a punt de fer-ho quan...

10

- Noooooooooooooooo!!!!!!!!!!!!!!!! – la princesa Rínxol no podia més.

- És el que hi ha, princesa – va dir en Shadow.- Flander necessito un dels teus consells. Com puc ajudar en

Shadow?!- Princesa, no hauríeu de fer-ho... – va prosseguir en Shadow –

Flander, no li digueu, si us plau...- Què no m’has de dir? Flander, m’has d’ajudar!- D’acord princesa, t’ho diré. Aquest anell que portes és especial.

Si vols ajudar en Shadow, però, hauràs de donar part de tu. – en Flander li va dir.

- Què vols dir?- Que part de tu anirà amb en Shadow, però a més poden passar

altres coses. Pot ser que tu mateixa et converteixis en drac, o ell en humà. Però estareu lligats per sempre. I això només funcio...

- M’és igual, jo L’ESTIMO!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Es va formar una bola de llum al voltant d’en Shadow i la princesa. Aleshores ningú va veure res, perquè la llum era molt forta i encegadora. De cop, quan tots els espectadors van poder veure-s’hi, al mig de la pista, hi havia un noi jove, fort i bell. Era alt, i tenia els cabells negres. Anava vestit com els competidors dels jocs que es feien cada quatre anys, portava una espècie de faldilla i ja està. També duia una anella al voltant de cada canell, d’or pur.

11

En aquell moment va prosseguir el combat. En Silibus, aprofitant que en “Shadow” estava distret, el va atacar per l’esquena. El nou Shadow era ràpid, fort i veloç, i va poder parar el cop d’en Silibus amb l’anella del braç dret, i aprofitant la força del seu contrincant li va girar l’espasa. Estava llest per tallar-li el coll, però el va deixar anar. En Silibus va caure a terra.- Mata’m. - això és l’únic que va dir en Silibus.

Però en Shadow no volia. És clar, en Silibus volia morir amb honor, no volia sobreviure a un combat que havia perdut. Era una vergonya.- No et mataré!- va dir en Shadow.- Mata’m si et plau, era el tracte!- No ho faré. Jo el que vull és la mà de la princesa.- Senyores i senyors es veu que ja tenim el gran guanyador de La

Gran Batalla! El gran Shadow! En Shadow ha viscut una transformació excel·lent al mig de la batalla, però això no l’ha distret! A remuntat sorprenentment!

Així es va acabar la gran batalla, la d’en Shadow i en Silibus. En Silibus va decidir abandonar, i va anar a rodar món per amagar la

12

seva desgràcia. En Shadow es va casar amb la princesa Rínxol, i durant molt de temps, després d’haver mort el rei, junts van regnar el regne d’Ergarlarnay. Es diu que tothom va ser molt feliç, amb aquella parella regnant-los.

- I saps, què? Que jo mateix sóc descendent d’ells, perquè en Shadow i la Rínxol van tenir onze fills. Un d’ells sóc jo, que vaig néixer amb el do de viure molts i molts anys...

- Uaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaau!!!! Avi, és genial, això! Així que eren els teus pares el Shadow i la princesa Rínxol?!

- Sí... ara estic vell i cansat, però, es clar, amb aquest do que tinc no moriré fins d’aquí a uns quants anys.

- I jo no tinc cap do especial?- Home... quina pregunta! No en tinc ni idea, vet aquí. Potser

viuràs molt de temps, com la teva mare, però potser ets ràpid o fort com un drac. Mai se sap, petitó.

- Avi, t’he dit mil vegades que no m’agrada que em diguis petitó. - Oh, perdó, senyoret dragonet...- Aviiiiiiiii!!!- D’acord, d’acord, no ho faré més.- Avi, una pregunta, com saps que jo tinc poders? Abans has dit

que no en tenies ni idea...- I és que no en tinc. Això només ho saben els teus pares. Però

per si de cas, quan vinguin els teus pares els hi preguntes.- D’acord!

FI

13