unitat 3 liberalisme i nacionalisme - 2014-15
TRANSCRIPT
Unitat 3. Revolucions Liberals, Restauració
i Nacionalisme (1789-1870)
Història del Món Contemporani
IPM / Jordi Manero
Les revolucions liberals són les que, dirigides per la burgesia il·lustrada, es donaren a Europa i les seves colònies a finals del segle XVIII i durant la primera meitat del XIX.
Acabaren definitivament amb l’Antic Règim i possibilitaren la implantació del liberalisme.
Significaren el pas cap el món contemporani.
Liberalisme
Moviment contradictori:
Revolucionari, car lluita contra
l’Antic Règim.
Conservador, car no vol ni la
igualtat econòmica ni la social.
Inicialment lluitarà contra l’Antic Règim,
després contra el Moviment Obrer.
El liberalisme polític te tres principis bàsics:
Sobirania Nacional: Expressada en el sufragi.
Universal (tots els homes majors d’edat)
Restringit (s’estableix un criteri per votar)
El principal és el censatari
Divisió de
Poders:
Legislatiu (Parlament).
Executiu (Govern).
Judicial (Jutges i Tribunals)
Llibertats individuals: Igualtat davant la
llei.
Aquests principis es recullen en una Constitució.
Declaració de la Independència
G. Washington
Propicià la independència de les 13 colònies britàniques d’Amèrica del Nord, fou la primera revolució liberal.
Serví d’influència
per a les posteriors
revolucions eruopees.
La Constitució (1787) recollia els principis bàsics del liberalisme, creant una República basada en la Federació d’Estats.
Es feia una àmplia delcaració de drets (llibertat d’expressió, de premsa, de religió...).
Revolució
Americana
(1776-83).
Revolució
Francesa
(1789-99).
A finals dels segle XIX a França hi havia
amplis grups que volien canvis profunds.
Cal destacar a la burgesia, inspirada
en les idees de la il·lustració.
La causes de la revolució.
Causes
estructurals.
Burgesia vol relacionar el seu poder
econòmic amb el polític.
L’AR
no funciona
Conflicte Burgesia
vs. Aristocràcia.
Aristocràcia boicoteja qualsevol intent
de canvi.
Causes
conjunturals.
Es donen importants crisis de subsistència,
que afecten els pagesos i el baix poble urbà.
Situació
econòmica crítica.
Les finances de l’estat es
troben en fallida tècnica.
Endeutament.
El sistema fiscal de l’Antic Règim fa
impossible millorar la situació.
Fam, misèria, atur...
Cal reformar-lo, fent pagar als privilegiats.
Es neguen.
A causa de
Lluís XVI
7
El boicot dels privilegiats obliga Lluís XVI
a convocar els Estats Generals.
Inaugurats a Versalles el 5 de Maig de 1789.
El Tercer Estat demanà la doble
representació, el vot per persona
i les deliberacions conjuntes.
Era la forma
d’imposar-se.
El Tercer Estat és constituí en
Assemblea Nacional
(20 de Maig de 1789)
El 9 de juliol es
constituí l’Assemblea
Nacional Constituent.
El Rei es nega.
La Revolució Francesa ha començat.
Provoca una
El 14 de juliol es va prendre la Bastilla, símbol
de l’absolutisme.
La burgesia, per evitar que es possés fi al
procés, creà la Guàrdia Nacional.
Al camp es produí una intensa revolta
antisenyorial (Grande Peur).
L’Assemblea Nacional (1789-1792).
La burgesia moderada té un doble objectiu:
Establir un règim liberal de monarquia parlamentària (Lluís XVI).
Establir la llibertat econòmica (capitalisme).
La pressió del poble, la burgesia radical i l’aristocràcia farà fracassar aquest projecte.
L’Assemblea Nacional Constituent (1789-1791), legislà per abolir l’AR.
S’abolí jurídicament el feudalisme. Els pagesos però, havien de “rescatar” les terres.
Aprovació de la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà (llibertat, igualtat, propietat, sobirania nacional).
Reformes econòmiques, administratives i socials:
Constitució del 1791.
Abolició de les duanes internes i els gremis, la unificació de mesures, la descentralització, un nou sistema fiscal, la nacionalització dels béns eclesiàstics, l’aprovació del divorci....
Constitució del 1791. Elaborada i promulgada en un context de tensió i manca de consens.
Monarquia constitucional.
Divisió de poders.
Drets individuals.
Sobirania nacional.
Atorga un paper preponderant a la Corona.
Igualtat davant la llei.
Sufragi censatari indirecte.
Fracassà, la Revolució es radicalitzarà i la monarquia caurà.
Massa canvis:
Canvis insuficients:
Aristocràcia, clergat refractari, potències estrangeres absolutistes.
Burgesia radical i sans-culottes.
Moderada
Lluís XVI:
Fugida de Varennes, juny 1791.
Complicitat amb les potències absolutistes que lluitaven contra la França revolucionària.
La seva actitud acabà amb l’assalt a les Tulleries (10 d’agost), l’arrest del rei i la convocatòria d’eleccions per sufragi universal masculí.
Intenta bloquejar legalment el sistema.
La Monarquia parlamentària cau, comença la República (20 de setembre de 1792).
La Convenció Nacional (1792-1795).
La Convenció Girondina(1792-1793).
Els girondins són moderats, liderats per Danton.
Lluís XVI guillotinat el 21 de gener de 1793.
Nova coalició de potències absolutistes (Anglaterra,
Àustria, Prússia, el Papa, Holanda i Espanya).
Situació econòmica crítica.
El clergat refractari i els nobles
recolzaren la insurrecció camperola
de la Vendée (Guerra civil).
Els sans-culottes reclamaven
reformes econòmiques i socials
igualitàries.
Juny del 1793,
jacobins arrestaren
i executaren els
principals líders
girondins i
ocuparen el poder.
La Convenció Jacobina: El Terror (1793-1794).
Els jacobins són radicals, liderats per Robespierre.
Es redactà una nova constitució (1793).
Democràtica (mai entrà en vigor).
S’establí un govern revolucionari, que va
suspendre les garanties constitucionals i instaurà
el Terror.
El govern, dirigit per Robespierre, i estava dividit en:
Comitè de
Salvació Pública.
Comitè de
Seguretat Nacional.
Concentrà el poder polític,
l’exèrcit, el poder local.
Lluitava contra els
anti-revolucionaris.
S’iniciaren grans reformes socials i econòmiques.
Tardor del 1793, gràcies a la Llei de
Sospitosos i als Tribunals Revolucionaris.
Democràtiques: ensenayment universal i gratuït,
assistència als ancians, reglamentació dels salaris...
El Terror.
Més de 50.000 execucions.
Acabarà generant una
forta oposició.
27,VII,94, cop de Termidor.
Robespierre
i els seus col·laboradors
són detinguts i executats
La Convenció Termidoriana (1794-1795).
La burgesia moderada torna a ocupar el poder, i desmantella
la tasca del jacobins.
S’acaba el Terror, finalitza la influència de jacobins
i sans-culottes.
S’elaborà una nova constitució (1795), moderada.
Un cop aprovada, es produí
la dissolució de la
Convenció, donant pas al
Directori.
El Directori (1795-1799). La burgesia moderada torna al poder (República dels Propietaris). Constitució del 1795
Sufragi censatari.
Poder executiu, Directori (5 membres). Poder legislatiu, en dues cambres: Consell dels 500.
Consell d’Ancians.
Època de gran inestabilitat política.
La crisi econòmica portà revoltes (Babeuf).
Els reialistes guanyaren les eleccions del 1796 (anul·lades pel Directori).
L’exèrcit obté importants èxits exteriors.
Cada cop més prestigi (Napoleó).
L’època
napoleònica
(1799-1815).
El 18 de Brumari de 1799 (9 de novembre) Napoleó farà un cop d’estat, acabant amb el Directori.
La revolució havia finalitzat dins de França, i ara calia extendre-la fora.
Consolat (1799-1804).
Imperi (1804-1814).
Consolat.
Sufragi universal, indirecte i no secret.
Poder executiu, Cònsols (3). No hi ha declaració de drets.
Constitució del 1800.
Molt moderada.
Inicialment, els tres cònsols van ser Sieyès, Ducros i Napoleó
Durant el Consolat comença àmplia tasca reformadora (centralització i uniformització), continuada durant l’Imperi:
Codi Civil, Codi de Comerç, Codi Penal.
Llei d’enjudiciament civil, Llei
d’enjudiciament criminal.
Concordat amb el Vaticà.
Reforma Fiscal.
Sistema educatiu centralitzat.
El 1802 Napoleó serà nomenat cònsol vitalici.
El 1804 coronat Emperador.
Imperi. Es pretenia instaurar un imperi dominat per França, mentre es difonien les idees revolucionàries.
Malgrat els importants èxits, la resistència europea acabà amb l’imperi de Napoleó (1815, Waterloo).
Restauració La derrota de Napoleó deixà pas a la restauració de l’absolutisme, que perdurà fins el 1848.
Sistema de la Resturació (Metternich).
Configurat al Congrés de Viena (1814-1815) amb la participació d’Àustria, Rússia, Prússia, Gran Bretanya i França.
Es defensava l’absolutisme, el legitimisme i es cercava l’equilibri territorial.
Cal perseguir el liberalisme i
impossibilitar el seu triomf.
La Restauració serà un període inestable, enfrontada a les revoltes provocades pel liberalisme i el nacionalisme.
Aquests moviments cristal·litzaren en les onades revolucionàries (1820, 1830 i 1848).
El Congrés de Viena reordenà el mapa europeu.
Equilibrar les forces de les grans potències, sense considerar els interessos nacionals dels pobles.
Les onades revolucionàries de 1820, 1830 i 1848.
1820. Es donà entre el 1820 i el 1824.
El fet més destacà es produí amb el Trienni
Liberal espanyol (1820-23).
Comença la guerra d’independència de Grècia i
de les colònies llatinoamericanes.
Fracassen, car la burgesia moderada no
comptava amb el poble.
L’exèrcit hi col·labora (pronunciaments).
A l’Europa occidental acabà amb el poder
aristocràtic, que passà a la gran burgesia, moderada
(sufragi censatari).
1830. Es donà entre el 1829 i el 1839.
A l’Europa oriental fracassà totalment (continuà AR).
Independència i la instauració del liberalisme a
Bèlgica (1830).
Independència de Grècia (1829-30).
La revolució més destacada va ser
la de França, contra l’absolutismes
de Carles X.
Cau l’absolutisme i arriba al
poder una monarquia
parlamentària (Lluís Felip
d’Orleans).
1848. Fou el punt culminant de les revolucions del segle
XIX, ja que suposà la fi definitiva del sistema
Metternich i la irrupció classe obrera.
A l’Europa Occidental fou una revolta social i
política, on apareixen idees més democràtiques
(Sobirania Popular, Sufragi Universal).
A l’Europa Oriental fou una
lluita anti-absolutista amb un
component nacionalista.
No s’aconseguiren els
èxits occidentals.
Els obrers són ja una
força política
independent, que
reclama millores.
A França, la revolució s’incià a París el febrer de 1848, amb
la participació de les masses i la mitjana burgesia.
Lluís Felip d’Orleans abdica, proclamant-se la II República.
Es creà un govern
provisional (republicans
moderats, republicans
radicals, socialistes, un
obrer).
Eleccions a una Assemblea
Nacional Constituent (per sufragi
universal).
Reformes: establiment del dret
del Treball, limitació Jornada
Laboral, creació de Mútues,
creació dels Tallers Nacionals,
dret de Vaga, eliminació pena de
mort per als delictes polítics..
Les eleccions donaren la victòria als burgesos moderats,
que iniciaren la liquidació de les reformes.
El juny dels 1848 es donà la segona fase de la revolució,
que enfrontà a la burgesia (unida) i al proletariat.
És el primer enfrontament entre burgesos i obrers.
El desembre es celebraren eleccions
presidencials, amb la victòria de Lluís
Napoleó Bonaparte.
El 1851 es proclamà emperador,
iniciant així el Segon Imperi.
Nacionalisme Té dues ideologies bàsiques:
Liberal (inspirada en la
Revolució Francesa).
Conservador (Volksgeist,
inspirada en el Romanticisme).
Moviment vinculat amb el liberalisme (llibertat
individual i col·lectiva).
Moviment vinculat amb els interessos
econòmics de la burgesia (creació d’un mercat
nacional).
Força unificadora (Alemanya, Itàlia).
Força disgregadora (Imperi Àustro-Hongarès).
Vol constituir Estats que s’identifiquin amb nacions.
La unificació italiana. L’actual Itàlia al segle XIX es
trobava dividida en diversos
territoris.
El territori protagonista de la
unificació serà el Regne del
Piamont, amb el rei Víctor
Manuel II de Savoia i el seu
primer ministre Cavour.
Projecte recolzat per la burgesia industrial del nord.
Diversos factor influïren en la unificació:
El Rissorgimento, un moviment intel·lectual lligat amb el
romanticisme.
La burgesia del nord (industrial) vol un mercat nacional.
El debat polític:
Opció monàrquica de Cavour no unia
revolució i unificació.
Opció republicana de Mazzini unia
revolució i unificació.
Opció guerrillera de Garibaldi uneix
revolució, república i democràcia.
Opció neogüelfa defensava el
lideratge del Papa.
El 1849 arribà al tron Victor Manuel II (Cavour).
El Regne del Piemont impulsarà el liberalisme i la
indústria, esdevenint el líder del projecte unificador.
El procés s’inicià el 1859, amb
l’aliança amb Napoleó III
(Plombiers, 1857).
La guerra contra Àustria possibilità
l’annexió de la Llombardia.
Després es donaren revoltes
antiautríaques a Parma, Mòdena i
Toscana, que també seran
annexionades.
El 1860, es donà una segona fase, amb la campanya de
Garibaldi, qui conquerí el Regne de les Dues Sicílies.
Garibaldi però cecirà Nàpols
(reafirmat en un plebiscit). Així
es produí l’annexió de Sicília i
Nàpols.
El 1861 Víctor Manuel es coronarà rei d’Itàlia.
El 1866, es produirà la tercera etapa. En la Guerra Àustro-
Prussiana el Piemont serà aliat de Prússia, i així
s’annexionarà el Véneto.
El 1870 el Papa perdrà l’aliança de Napoleó III i Itàlia
ocuparà els Estats Pontificis.
El 1871, Roma passarà a ser la capital del Regne d’Itàlia.
El nacionalisme reclama els drets polítics d’una nació
La unificació alemanya. L’actual Alemanya al segle XIX
es trobava dividida en multitud
de territoris.
Les revolucions liberals dels 20, 30 i
48 intentaren establir el liberalisme en
els diferents territoris, tenint també un
fort component nacionalista.
Malgrat el fracàs d’aquests intents
d’unificació, el 1834 es creà el
Zollverein o unió duanera.
Finalment, l’estat que liderarà la unificació serà el Regne de
Prússia, amb Guillem I Hohenzollern i el seu canceller Otto
von Bismarck (“canceller de ferro”).
Diversos factor influïren en la unificació:
Intel·lectualment, predominava el nacionalisme
conservador (Volksgeist). Herder, Fichte, Hegel...
La burgesia prussiana (industrial) vol un mercat
nacional (èxit del Zollverein).
Políticament:
El 1861 és coronat Guillem I rei de Prússia. El
1862 nomena canceller Otto von Bismarck.
Partidaris de la unificació des de dalt, via
conservadora i autoritària.
Defensaven el pragmatisme polític
(Realpolitik).
Atorgaven gran força a l’exèrcit (Moltke).
El procés s’inicià amb la guerra contra Dinamarca (Guerra
dels Ducats),1863-65. Annexió de Lauenburg i
Schelesvig. El 1866 es donà una
segona fase de la
unificació amb la guerra
contra Àustria.
Annexió de Holstein,
Hannover, Nassau i
Hessen, i Frankfurt.
Es creà la Confederació
d’Alemanya del Nord
(1867) dirigida per
Prússia.
El procés culminà amb la guerra contra França (1870-1871).
Annexió del sud, Alsàcia i Lorena.
El 1871, Guillem I va ser coronat emperador, creant-se el II
Reich.