REPORTATGE ··· 4 I 5

Sis joves que van fugir de la guerra fan balanç de la seva

experiència 20 anys després ESTUDIS DE PERIODISME

DE LA UPF

N.10 - 29.11.2012

«Un any viatjant costa menys que un aquí»

Fer riure i posar-se un nas vermell, ara com a assignatura

El periodista musical Bruno Sokolowicz ens explica la seva volta al món introspectiva ··· ENTREVISTA 3

Els Pallapupas i la Facultat de Medicina de la UB consciencien els futurs metges de la importància de la relació amb els pacients ··· TREBALL DE CAMP 7

De Bòsnia a Catalunya

A dalt, d’esquerra a dreta: Mak, Sara, Srecko,

Nevena. A baix, Minya i Sasa, a la terrassa del

CaixaFòrum.POL REBAQUE

2.Enllaços DIJOUS29 DE NOVEMBRE DEL 2012

cetrencada@cetrencadaUPF

(*) Filmin: Plataforma online que ofereix cinema independent en streaming i de forma legal; Alta Films, Golem o Vértigo són algunes de les productores que impulsen el portal

Bloc de blocs

Cum laude

L’amic ninotaire

Marc Gascons DíazXEF D’ELS TINARS

Choan Gálvez HerrandoFUNDADOR D’UKECOSAS

Antonio Gutiérrez HerraizNEDADOR DE SINCRONITZADA

Albert Fuguet MoralesPERIODISTA I PRODUCTOR

··· Aquest cuiner nascut a Sant Fe-liu de Guíxols ha convertit el res-taurant que va fundar el seu avi en un local de referència dins el ma-pa gastronòmic actual. Ja ha rebut diversos reconeixements a esca-la nacional, com el Millor Cuiner Jove de Catalunya, i amb només 33 anys va aconseguir una Estre-lla Michelin. www.elstinars.com

··· Té 36 anys i ha passat de pro-gramador informàtic a estar des de 2009 al capdavant de la pri-mera botiga en línia d’ukeleles de l’estat espanyol: Ukecosas. A més d’aquesta vessant de venedor, en Choan Gálvez toca en grups de música on l’ukelele és l’únic pro-tagonista i col·lecciona tot tipus d’instruments de corda.www.ukecosas.es

··· Aquest cirurgià va ser el funda-dor del primer equip masculí de natació sincronitzada d’Espanya. Inconformista de mena, va deci-dir crear-lo l’any 2008 amb l’ajuda del club LGBT Panteres Grogues amb l’objectiu de lluitar contra la negativa a participar en competi-cions internacionals pel fet de ser homes i practicar aquest esport. www.panteresgrogues.cat

··· Soci-director de la productora BAUDpro i llicenciat en Periodis-me per la Universitat Ramon Llull. Ha dirigit el documental 141 dies, una pel·lícula que mostra allà on no arriben mai les càmeres: a les entranyes de la política. 141 dies és un documental autoproduït, autofinançat i autodistribuït, i es pot comprar a Filmin*.www.141dies.com

Esport FemeníDiari esportiu en líniaesportfemeni.comCobertura dels esdeveniments de l’elit esportiva femenina.··· Què: Anàlisis i cròniques dels partits dels millors equips de bàs-quet i futbol femenins catalans. ··· Qui: Jaume Cifré i Oriol Borràs.

Sortides d’EmergènciaViatgessortidesdemergencia.catPropostes de viatges per Catalu-nya i Europa a preus més que as-sequibles.

L’EndemàBloc políticendema.wordpress.comAnàlisi i reflexió sobre el procés cap a la independència de Cata-lunya.

·1·

·2·

·3·

Apunts

Els amants de la literatu-ra sentim una especial predilecció per les vides dels escriptors que admi-

rem. És curiós com el simple fet de plantar-se davant de la tom-ba d’Antonio Machado o passe-jar-se pels carrers escocesos de Transpoitting ens produeix la fal-sa sensació d’apropar-nos més a la persona que tant ens fascina. Re-cordo una conversa amb l’escrip-tor Jorge Carrión que parlava pre-cisament d’això, del turisme lite-rari. Cadascú té les seves pròpies manies quan organitza un viatge, però sovint anem a tal lloc perquè ens fa gràcia prendre’ns un daiqui-ri en honor a Hemingway. Després amb la copa a la mà, ens envaeix una sensació de buidor i ens sen-tim una mica ridículs.

També hi ha una altra tendèn-cia relacionada amb la tafaneria literària que tothom fa, però que ningú no esmenta. Jo anomeno aquest fenomen espionatge vir-tual. M’explico. Les víctimes no només són escriptors sinó tota la gent que ens interessa i que en se-guim el rastre a través de la xarxa. Twitter és un pou sense fons per a aquest tipus d’afició. En funció de la popularitat del famós –l’ano-menarem així– el seu perfil és més o menys personal. El que passa és que sovint alguns obliden el pe-rill que comporta oferir informa-ció personal com és el cas recent de Paula Vázquez, que va penjar per error una fotografia a Twitter on es veia el seu telèfon. En qües-tió d’hores, el seu mòbil treia fum amb milers de missatges i truca-des. Enviar un SMS a la presenta-dora preguntant-li si “vol salami” no és el mateix que beure tequila a la salut de Chavela Vargas o lle-gir els íntims diaris de Franz Kaf-ka. Però al cap i a la fi, és posar el nas –de manera més o menys res-pectuosa– en la vida d’algú que es-tem a anys llum de conèixer. Ai-xò sí, per sort o per desgràcia. ···

Espiar Kafka o Paula Vázquez

CARLO GALLUCCIDOCTORAND I LECTOR PER PROFESSIÓ,

ESCRIPTOR I DIBUIXANT PER AFICIÓ carlogallucci.tumblr.com

CLARA AGUILAR

Qui som? El suplement cetrencada forma part dels treballs realitzats pels estudiants de tercer curs de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra, en el marc del Taller Integrat de Periodisme. Aquesta assignatu-ra té lloc en una redacció multimèdia on es realitzen, de forma paral·lela, productes destinats a premsa (el present suplement), ràdio (UPF.Ràdio), televisió (BTV) i Internet (vilaweb.cat/cetrencada). EDICIÓ Guido Cengiarotti, Laura Barrio, Anna Calvet i Neus Cámara ··· DIRECCIÓ D’ART Laura Casanova ··· REDACCIÓ Clara Aguilar, Allosa Ajanovic, Océanne Apffel, Andrea Arenas, P.J. Armengou, Maria Barral, Belén Bareche, Anna Buj, Andrea Cabrera, Natàlia Capdevila, Paco Cavaller, Andrea Carrera, Maria Corrales, Luciana Capano, Pol Cruz-Corominas ··· PROJECTE EDITORIAL I DISSENY Teresa Domingo i Olga Lamas ··· SUPORT DOCENT A PREMSA David Caminada i Carlos Pérez de Rozas ··· COORDINACIÓ EDITORIAL Irene da Rocha, Ariadna Fernández, Marta Narberhaus i Xavier Ramon ··· COORDINACIÓ DE LA REDACCIÓ INTEGRADA Salvador Alsius i Francesc Salgado ··· CORRECCIÓ Gabinet lingüístic··· FACEBOOK facebook.com/UPFcetrencada ··· TWITTER @cetrencadaUPF ··· E-MAIL cetrencada.upf@gmail.com

Traient l’antifaç.3DIJOUS29 DE NOVEMBRE DEL 2012

cetrencada@cetrencadaUPF

(*) ScannerFM: L’any 2005 es va convertir en l’única ràdio en línia a rebre un premi Ondas al millor tractament informatiu d’un esdeveniment

«El Bruno postviatge és el retorn a la meva essència»

··· Era un viatge improvisat?··· Sí. La clau era no tenir da-ta de tornada i comprar el mí-nim de bitllets possibles. Volia sentir la llibertat d’improvisar. Si saps cap a on vas, quant temps t’hi quedes i el dia que marxes, ja es-tàs lligat. Aquesta és la diferència entre viatjar i anar de vacances.··· Fins a quin punt t’immer-gies a cada país?··· La immersió és menys còmo-da i més esgotadora que anar amb amics o seguint les rutes del Lo-nely Planet. Quan estava a Cam-bodja, per exemple, em vaig can-sar de seguir el camí de tots els vi-atgers, així que em vaig comprar una bici de segona mà. Van ser 600 km d’immersió total en un món rural gens turístic.··· On t’allotjaves?··· En aquest tram sí que vaig ha-ver de buscar allotjaments alter-natius. Un dia vaig estar a punt de dormir en un temple de monjos budistes davant del riu Ganges, però al final una família em va oferir quedar-me al seu bar gra-tuïtament. Aprofitant que hi era jo, es van quedar tots amb mi en una petita sala del local al terra, sota dues mosquiteres. Una per a mi i una altra de col·lectiva per al marit, la dona i els dos nens.··· És el nostre un món segur?··· Ara el veig molt més segur. Vi-atjant s’ha des-inflat la bombolla del perill que els mitjans de comu-nicació i la societat transmeten. La majoria de la gent que m’he tro-bat és amable i simpàtica. Algun

cop això és distorsionat per l’in-terès comercial que tenen cap al turista. Però com qualsevol botiga catalana respecte als seus clients.··· Quant costa fer la volta al món?··· Un any viatjant costa menys que un any vivint a Barcelona. A una persona independent amb el seu lloguer, de mitjana, difí-cilment li costa menys de 14.000 euros. I una volta al món te’n pot costar 8.000, si vas força tirat, per

països poc cars amb allotjaments barats i si estudies bé els trans-ports.··· Per què vas decidir viatjar evitant els avions?··· Entre d’altres coses perquè no tenia pressa i no tenia intenció de perdre’m tot el recorregut inter-mig que hi ha entre l’origen i la destinació d’aquell vol. M’havia posat la condició de viatjar a poc a poc i intentant esquivar grans ciu-tats. Volia gaudir del camí i, per

tant, l’avió no tenia sentit. Per a mi, el món aquí anava massa rà-pid i jo volia experiències lentes.··· Et va faltar alguna cosa?··· Va arribar un punt del viatge en què ja no tenia tanta fam de món. Al final, acabes entrant en la rutina de la novetat. Em vaig saturar de lliscar per la superfície del planeta sense implicar-me. Em faltava arrelar-me. Tenia ga-nes d’aportar més i no només gau-dir des de fora.··· Tornar pot arribar a ser traumàtic, no?··· No recordo una època pit-jor. Però, en realitat, com que ja no visc en pilot automàtic ni sen-se sentir el cor, estic més en una muntanya russa. També forma part d’haver sortit de la protec-ció que m’havia anat posant. A la que et treus capes, ho vius tot amb més intensitat.··· Vas complir expectatives?··· Sí, totalment. Hi ha coses molt bàsiques que he trigat molts anys

a saber i que les he après durant el viatge. Abans, per exemple, cre-ia que ja no era el moment per aprendre a tocar el piano. Pot-ser perquè he tingut una educa-ció massa competitiva, i això fe-ia que ni m’ho plantegés perquè no hi podria destacar. Però si vols donar-te el plaer, per què no? Mai no és massa tard per a la majoria de coses.··· Llavors no posaries edat per fer la volta al món?··· Li recomanaria a tothom, tin-gui 20 o 50 anys, de fer-la. Si tens ganes de viatjar i capacitat per fer-ho, endavant. I per capacitat em refereixo més a valentia i a ener-gia, que no pas a capacitat econò-mica. En el meu cas, a més de te-nir ganes de marxar, intuïa que el món era apassionant. ··· Què tens ganes de fer, ara?··· Em sembla que a poc a poc es-tic reunint la força suficient com per fer el que vull, que és impli-car-me més, comprometre’m socialment i ajudar la gent. Crec que hem vingut a la vida a gaudir i a ajudar a gaudir. I en aquest mo-ment em sento amb moltes més ganes i capacitats de donar que de rebre. I de rebre ni tan sols en sen-to la necessitat. Només d’amor. ··· Qui ets després del viatge?··· El Bruno postviatge és un re-torn a l’essència. Potser sóc el que hauria d’haver estat sempre i que pel camí he anat oblidant. ··· Com se situa el nou Bruno en el vell context?··· No volia que el viatge es con-vertís en un mer parèntesi per després tornar al mateix. Ara vull encaixar les meves noves inqui-etuds, que potser són aquelles que formaven part de la meva es-sència, amb el meu passat vincu-lat al periodisme musical. M’he centrat en ScannerFM*. L’he re-batejat interiorment i també ex-teriorment a la capçalera del web com ‘La banda sonora del canvi’. Estic intentant veure com adap-tar el canvi personal amb el social, perquè són, tant objectivament com subjectivament, temps de canvi. I la incertesa és emoció.···

Llibertat. Aquell sentiment que sovint, immersos en les nostres rutines, oblidem. Bruno Sokolowicz (1972) el volia recuperar. Periodista musical, l’hem vist com a presentador del programa Sputnik al Canal33 i, des de fa vuit anys, dirigint la primera ràdio en línia d’Espanya, ScannerFM. Un febrer de fa dos anys va decidir deixar-ho tot per fer la volta al món.

··· LLIBERTAT Amb el viatge, aquesta paraula ha recuperat el sentit per al Bruno.··· AUTENTICITATSegons ell mateix, havia acabat adoptant un rol autoinventat.

La volta al món en tres sentiments

BRUNO SOKOLOWICZ

PERIODISTA MUSICAL I VIATGER SENSE PILOT AUTOMÀTIC

“Havia començat a tenir capes superficials, influenciat pel Bruno mediàtic”. El viatge l’ha retornat a les essències. ··· PASSIÓO amor incondicional. Va viure immers en un procés de reenamorar-se de la vida.

LAURA CASANOVA

Del somni a la rutina. El periodisme musical havia estat sempre la seva vocació, però després de quinze anys, va deixar de ser-ho. El Bruno (a Indonèsia, a la foto) tenia ganes de viure més d’una vida. BRUNO SOKOLOWICZ

4.Plaça central DIJOUS29 DE NOVEMBRE DEL 2012

cetrencada@cetrencadaUPF

(*) ACNUR: Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats; s’encarrega de protegir els refugiats i desplaçats i de mirar de trobar-los un lloc on instal·lar-se

mesos. Allà van tenir l’oportuni-tat d’evadir-se de la crua realitat que havien viscut de prop, en part gràcies a l’ajuda dels funcionaris de diferents àrees que hi van aju-dar. Segons Josep Coll –el secreta-ri general de Joventut de l’època–, es va pensar en aquest alberg per la seva disponibilitat durant l’hi-vern. Admet que, al principi, la comunicació es feia complicada “per l’idioma i perquè van arribar molt espantats”. A més, “hi ha-via més homes i menys nens del que ens havíem proposat”. Mal-grat tot, la convivència va esde-venir una realitat.

Al cap d’un any, totes les fa-mílies havien trobat allotjament en pisos d’arreu del territori grà-cies a l’ajuda d’institucions, oe-nagés i molts particulars solida-ris. Alguns van tornar més tard a Bòsnia o van marxar a un altre lloc. La gran majoria, però, va en-

tendre que era aquí on havien de reconstruir les seves vides. Moltes famílies que s’havien separat es

Els nens de Bòsnia

Vint anys després

Després d’un viatge nocturn per carretera, a les 5 de la matinada ar-ribaven a la capital hongaresa, des d’on havien de volar cap a Barce-lona perquè l’aeroport de Belgrad restava sota embargament inter-nacional. Ja a terres catalanes més autobusos els portaven a dues des-tinacions diferents: una vintena a Igualada (Anoia) i la resta a l’al-berg Santa Maria del Mar, a Co-ma-ruga (Baix Penedès).

A les 7 de la tarda del 9 de de-sembre la majoria de l’expedició entrava a la que havia de ser la se-va llar durant, com a mínim, sis

El 8 de desembre del 1992 un comboi de tres autobusos partia des de Belgrad, capital de l’antiga Iugoslàvia, rumb a Budapest. Els seus ocupants eren 113 persones que, fugint de la guerra de Bòsnia, havien trobat refugi a la veïna Sèrbia, majoritàriament a casa de familiars i amics. Allà van estar-s’hi fins que va córrer la veu que l’ACNUR* buscava famílies –sobretot infants i les seves mares– per acollir-les en un país lluny del conflicte i la incertesa: Catalunya. I no van desaprofitar l’ocasió.

ALLOSA AJANOVICANNA BUJ

van tornar a reunir a Catalunya. Els nens, molts dels quals eren na-dons, van créixer aquí. La Minya, en Srecko, la Nevena, la Sara i en Sasa van venir en aquell avió. Vint anys després, es reuneixen per pri-mer cop des de llavors. Tots són universitaris i viuen a diferents in-drets de Catalunya.

Testimonis d’excepcióDe tots ells, en Sasa és l’únic que recorda alguna cosa del viatge. Quan fa memòria apareix el nen de cinc anys que era llavors: “Com sempre quan viatjo amb avió, te-nia les orelles molt tapades i em fe-ien mal”. Rememora amb més cla-redat quan vivia a Sarajevo, d’on va marxar tan bon punt va escla-tar el conflicte: “Alguns dies sentia trets i grans explosions. Llavors el meu pare va decidir que havíem de marxar, però únicament vam poder-ho fer la mare i jo”. La se-va va ser una de les famílies que es va poder reagrupar, concreta-ment a Banyoles, però el temps que van estar separats va ser una dura experiència. Només té parau-les d’agraïment per a tota la gent que els va ajudar, i sobretot per a la seva mare, a qui defineix com “la persona més forta que he co-negut mai” pel que va haver de suportar.

La Minya, com en Sasa, viu a Banyoles, on van anar a parar cinc

famílies de Bòsnia que encara se-gueixen en contacte. Ella va ve-nir amb la seva mare, la seva ger-manastra i la mare d’aquesta, fu-gint de Sarajevo cap a Sèrbia amb l’últim avió que van deixar sortir del país, just a l’inici de la guerra. El seu pare s’hi va haver de que-dar fins que es van poder reunir. Comenta que “davant d’experi-ències tan dures, poden passar dues coses: o bé es creen traumes que afecten de manera negativa les persones o bé es fan més fortes i combatives”. A la seva família, diu, es va donar la segona opció.

Com els altres cinc entrevis-tats, la Minya parla el serbo-cro-at (o bosnià) a casa. Tots assumei-

xen que tenen unes arrels que no han de perdre mai, i malgrat fer-ho “amb certes limitacions” –con-fessa en Sasa–, intenten cultivar la llengua materna.

La Sara afegeix que tots ells s’han beneficiat de dominar tres idiomes “gairebé des que vam aprendre a parlar”. Els seus pares van estar junts en tot moment, però destaca les dificultats que van tenir per començar des de ze-ro: “No va ser fàcil deixar tota la família allà, veure que no et con-validen els estudis, haver d’apren-dre un idioma nou...”. Tot i això, està contenta de veure que, des-prés de tot, s’han acabat integrant.

Malgrat que la majoria de nens

Nevena Novakovic Minya Musanovic Srecko Pírnat Sara Babic Sasa SalihbegovicMak Dzinovic

“A l’avió hi havia més homes i menys nens del que ens havíem proposat“JOSEP COLL GENERALITAT

Edat: 22 anysProcedència: SarajevoViu a: BanyolesEstudis: 5è curs de Psicologia a la Universitat de Girona

Edat: 20 anysProcedència: SarajevoViu a: BarcelonaEstudis: 2n curs d’ADE a la Universitat de Barcelona

Edat: 21 anysProcedència: SarajevoViu a: Coma-rugaEstudis: 4t curs d’International Business Economics a la UPF

Edat: 21 anysProcedència: SarajevoViu a: PorqueresEstudis: 4t curs de Publicitat i Relacions Públiques a la UdG

Edat: 21 anysProcedència: BihacViu a: Sta. Perpètua de la MogodaEstudis: 4t curs de Biotecnologia a la UB

Edat: 26 anysProcedència: SarajevoViu a : BanyolesEstudis: 4t curs d’Enginyeria de l’Edificació a la UdG

Plaça central.5DIJOUS29 DE NOVEMBRE DEL 2012

cetrencada@cetrencadaUPF

“L’única condició era que fossin famílies amb nens”. M.Pau Vidal-Folch era el 1992 cap de Secció del Servei de Centres de la DireccióGeneral d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència de la Generalitatde Catalunya. El seu departament va ser l’encarregat de procurar elbenestar de les 113 persones que van arribar refugiades del conflic-te de Bòsnia. Acollir aquestes famí-lies, assegura, va ser una “experi-ència personal molt enriquidora”.

··· L’encàrrec··· “Havíem d’acollir un grup bas-

tant nombrós de famílies pro-vinents del conflicte de Bòsnia. L’alberg de Coma-ruga estava disponible i ho vam disposar tot allà.”

··· El paper de la Generalitat··· “Va ser una decisió de Jordi Pu-

jol que va ser assumida per les secretaries de Joventut, per-què tenien els albergs, i d’In-fància, perquè s’esperaven molts nens.”

··· Necessitats dels acollits··· “La nostra tasca, a part d’es-

tar en contacte amb l’ACNUR, va ser procurar que hi hagués lloc, que aquests llocs estigues-sin preparats i disposar d’intèr-prets, perquè estaven sols.”

··· Selecció al país d’origen··· “Se’n va encarregar l’ACNUR

amb els contactes que tenia. Nosaltres volíem procurar que fossin nens amb les seves ma-res, però van aparèixer famílies senceres. El president va insistir que fossin de les tres ètnies.”

··· Reagrupacions familiars··· “Els ajudàvem a reagrupar-se

amb la resta de la família en cas que fossin vius. En un cas un pa-re estava a Austràlia.”

··· Quan la guerra s’acaba··· “Hi va haver gent que va tornar

de seguida, altres es van quedar un temps més i un grup que van refer la seva vida aquí.”

El paper de la Generalitat

“EL PRESIDENT PUJOL VA INSISTIR QUE FOSSIN DE LES TRES ÈTNIES”

M.Pau Vidal-FolchCAP DEL SERVEI DE PRESTACIONS ECONÒMIQUES I SUBVENCIONS

que van coincidir a l’alberg de Santa Maria del Mar no han se-guit en contacte, la Sara i la Neve-na són bones amigues des de lla-vors. “Com em puc queixar d’ha-ver vingut a parar aquí?”, es pre-gunta la Nevena. La seva mare té gravat a la memòria com va ha-ver de sortir de casa a corre-cui-ta, només amb els estris per cui-dar-la a ella. Després, va tenir la sort que el seu pare se’ls va poder unir, i van venir junts. A vegades l’espanta pensar com seria la seva vida si, en lloc d’aquell avió, n’ha-gués agafat un altre cap a qualse-vol altre lloc del món.

I és que aquesta acollida va ser un cas únic a Catalunya. Les se-

ves característiques –invitació ex-pressa de la Generalitat, no es re-querien visats– no s’han tornat a repetir. Per això en Srecko, el se-gon més petit de l’avió amb no-més set mesos, insisteix que va ser una sort ser seleccionats per ve-nir. “Hi havia llista d’espera, pe-rò vam acabar entrant al projec-te”. Ell va venir amb la seva ma-re i la seva àvia, que es van encar-regar de criar-lo fins a dia d’avui. “És a elles a qui haig d’agrair es-tar tan a gust aquí”.

Identitats divididesA la seva adolescència, alguns se sentien en terra de ningú. A la Sa-ra no li agradava que la identifi-

duresa els ha dut a valorar més les seves arrels.

Els nexes amb el país d’origen tampoc no els han perdut. Tots miren de tornar un cop l’any a Bòsnia, on viu la major part dels seus familiars. En Srecko, que sol aprofitar per visitar la costa de Croàcia, ho té clar: “És el nostre viatge familiar, i no vull perdre la tradició”.

En Mak també va venir amb avió, amb els seus pares i el seu germà, una mica més tard. “Vaig viure uns mesos a Sarajevo, quan la guerra ja havia començat. D’allà vam passar a Itàlia i, després, a Ca-talunya, on vivia la meva tieta”. També va acabar al Pla de l’Estany, on va establir amistat amb altres joves provinents de l’alberg de Coma-ruga. Destaca que als seus pares els ha costat adaptar-se, i po-sa l’exemple del seu pare, que “va arribar amb 40 anys, quan els can-vis sobtats són més difícils d’as-similar”. El fet que els adults tin-guessin formació universitària ha estat clau. “L’educació i la cultura te la donen els pares”, diu en Mak, “i això és bàsic per integrar-se”.

A més, l’ajuda de la població va ser molt important. El conflic-te de Bòsnia va mobilitzar molts catalans. Durant tota la guerra, la societat civil va promoure actes benèfics com col·lectes de men-jar o enviament de material esco-lar. Els refugiats van tenir moltes facilitats gràcies a veïns i ajunta-ments. La intenció era fomentar la pau i demostrar la follia d’una guerra que distingia per ètnies i religions en un país on la convi-vència entre cultures era centenà-ria. Per això la Generalitat va pro-piciar que algunes de les famílies acollides fossin mixtes. El pare de la Sara és croat, la seva mare sèr-bia; la Minya és de mare sèrbia i pare bosníac; la Nevena pare ser-bi i mare bosníaca. Ells van ser la constatació del fracàs de la sepa-ració ètnica. Vint anys després, els seus fills són catalans de ple dret que no obliden les seves arrels. ···

quessin com a immigrant i li feia vergonya parlar en públic el seu idioma: “Quan ets petit ets més vulnerable”. Però tant ella com els altres es senten d’aquí ja que, com diu la Minya, “amb la iden-

titat no s’hi neix, sinó que es crea amb els valors del lloc on vius”. Coincideixen en la idea que la ma-

LES CLAUS DE LA GUERRA DE BÒSNIA

··· 25 de juny de 1991 ··· Croàcia proclama la independèn-cia, fet que desencadena un con-flicte armat entre serbis i croats. ··· 1 de març de 1992 ··· Bòsnia i Hercegovina fa un referèn-dum per la independència, amb un 64% de vots favorables. Els ser-bo-bosnis, s’abstenen en massa.

Cronologia··· 5 d’abril de 1992 ··· Bòsnia proclama la seva indepen-dència i comença el setge a Sara-jevo, el més llarg de la història mo-derna, que provocarà 11.541 morts.··· 13-22 de juliol de 1995 ··· Les tropes serbo-bosnianes assas-sinen uns 8.000 homes a Srebre-nica. El seu general, Ratko Mla-dic, està sent actualment jutjat per crims de guerra al Tribunal de l’Haia.··· 14 de desembre de 1995 ··· La Guerra, que ha deixat 120.000 morts, arriba a la seva fi amb la signatura dels Acords de Dayton.

Capital SarajevoOrganitzacióRepública Federal Població3.900.000 habitantsSuperfície51.129 km2 Creences religiosesMusulmans: 45%Ortodoxos: 36%Catòlics: 15%

Bòsnia iHercegovina

Rememorant. D’esquerra a dreta, la Minya, en Srecko, la Nevena, en Mak, la Sara i en Sasa llegint un article sobre la seva arribada el 1992. POL REBAQUE

“Amb la identitat no s’hi neix, sinó que es crea amb els valors d’on vius”MINYA MUSANOVIC

6.Traços DIJOUS29 DE NOVEMBRE DEL 2012

cetrencada@cetrencadaUPF

(*) Kamut: Tipus de cereal cultivat des de l’edat antiga pels egipcis, que últimament s’està recuperant

“Té caràcter i va agafant lideratge dins el grup. Un dia podrà manar plenament a l’escenari i, si vol, s’emanciparà”. Parla Joan Cha-morro a la sala d’estar de casa se-va, al barri de Sant Andreu. Hi ha un piano, cartells de concerts i molts cedés i discos. Reflexiona, argumenta, parla amb seguretat. Es manté seriós, amb la simpatia i cordialitat necessàries. Sap quin és el seu paper: ser la veu de l’ex-periència. Sobretot en presència de l’Andrea Motis, fidel compa-nya d’escenari malgrat la seva jo-ventut. La corregeix, li indica els errors. És un professor, però tam-bé un company.

Ella, de només disset anys, s’ho agafa bé. Ara ja comença a coli-derar el grup amb el permís del seu mestre. Tot forma part d’un procés d’aprenentatge en el qual l’Andrea està immersa des de ja fa uns anys. En un canvi aparent-ment vertiginós, la seva personali-

Motis, Chamorro i jazz: un aprenentatge recíproc

Tornar als orígens per recordar la recepta tradicional del pa

Llums i ombres d’una nit de Bunbury

Joan Chamorro i Andrea Motis s’estan convertint en una referència del jazz a Catalunya aquests últims anys i el seu segon cedé, Feeling good, els consolida. Però Chamorro segueix donant classes de saxo a la jove Motis, amb qui comparteix moltes hores de lliçó i també d’escenari.

POL CRUZ-COROMINASGUIDO CENGIAROTTI

ELS ASSAJOS QUOTIDIANS DE DOS MÚSICS D’ÈXIT

ELABORAR PRODUCTES PROPIS: MESURA PER ATENUAR LA CRISI

REFLEXIÓ JUVENIL

tat es manté senzilla, amb un grau de timidesa al principi. I va rever-tint en gran amabilitat i simpa-tia, combinats amb una dosi im-portant de modèstia com a remei per als elogis.

Surten al pati del darrere de ca-sa el Joan, ple de vegetació i figures de fauna real o mística. Una sel-va, un món utòpic amb un punt de realitat. Al centre, l’Andrea i la

seva trompeta que gairebé no ha deixat anar, flanquejada a un cos-tat pel Joan amb el contrabaix, i a l’altre, per la Carla Motis, la se-va germana amb la guitarra. En-tonen ‘Love me or leave me’, his-tòricament versionat per grans fi-gures del jazz com Nina Simone o la genial Billie Holiday. En aquest punt, la timidesa de l’Andrea i la serietat del Joan desapareixen, es

L’Anna i en José Luis, de 27 i 31 anys, viuen en una casa als afores de Gerb, un petit poble de la No-guera (Lleida). Ell, cuiner de pro-fessió, va néixer a Jaén però va es-tar uns anys vivint a Granada. Allí va ser on va conèixer l’Anna, una noia de Barcelona que hi havia anat a buscar feina després d’aca-bar la carrera d’Enginyeria Tècni-ca Agrícola. Tots dos viuen sen-se cap tipus de luxe perquè com

crea una simbiosi entre els dos i connecten a la perfecció. Acaben de tocar i somriuen.

“Crec en la música com a terà-pia. I si fa sentir bé a l’altra gent, encara és millor”, opina l’An-drea. Ara és el Joan qui assenteix i aprèn. El seu èxit rau en la com-plicitat i les bones sensacions que transmeten. Tots dos són mestres i, a la vegada, aprenents. ···

Es reuneixen cada dues setma-nes i debaten sobre un tema pre-fixat que un d’ells ja porta pre-parat amb especial dedicació. Els integrants del grup de reflexió Bunbury de Amicitia no responen en cap sentit al retrat que normal-ment es fa dels joves per part dels qui no ho són. El nom del grup ve inspirat per un fragment de La importància de ser franc, d’Òscar Wilde. En aquest llibre, un dels personatges crea un amic imagi-nari que viu fora de Londres, on ell resideix, per tal de tenir una excusa que li permeti defugir els compromisos i les obligacions de la City. Aquest personatge respon al nom de Bunbury, i Amicitia –amistat– la raó que amaga. El de-bat, distès, i distreure’s és precisa-ment el seu objectiu.

En aquesta ocasió el tema esco-llit és poc recurrent: la foscor en l’estètica clàssica japonesa. El de-bat parteix del llibre Elogi a l’om-bra, de l’autor japonès Junichiro Tanizaki, en el qual posa en con-trast la predilecció de l’estètica clàssica occidental per la llum, es-pecialment durant l’època del Re-naixement, amb la que té la japo-nesa per la foscor. Els bunburistes no semblen estar del tot d’acord amb Tanizaki. “No deu haver en-trat mai en cap església romàni-ca”, etziba un. El qui exposa el te-ma el matisa posant d’exemple els grans vitralls de les esglésies gò-tiques, i remata: “Tanca els ulls i veuràs el mateix que dins d’un temple japonès”. El debat segueix viu fins passades les dues hores. Asseguren que és un temps pru-dent tenint en compte els prece-dents. Arribat a aquest punt el vi ajuda que pugui sortir qualsevol altre tema. Després d’algunes de-sercions prematures, a les 4 de la matinada, decideixen que ja és hora de tornar a casa. Aquesta vegada encara és fosc. ···

molts joves d’avui dia no tenen feina. Al poble no hi havia cap fle-ca i aquest va ser un dels princi-

pals motius pel qual van decidir de començar a fer el seu propi pa. “És totalment ecològic ja que no utilitzem cap tipus de llevat arti-ficial”, comenta en José Luis. Per aconseguir que el pa fermenti de manera natural utilitzen el que s’anomena la massa mare, una barreja d’aigua, farina i una mi-ca de mel. Se li afegeix cada dia durant una setmana la mateixa quantitat d’aigua i de farina i es deixa reposar a l’aire lliure amb un drap a sobre. L’Anna somriu quan explica que “la massa ma-

re és com un ésser viu al qual s’ha d’alimentar”. La farina que utilit-zen és de tres tipus –de blat, d’es-pelta i de kamut*– i la compren directament al molí.

Un cop la massa mare està a punt es mescla amb farina, aigua i una mica de sal i s’introdueix al motlle. Seguidament, es deixa re-posar durant unes 6 hores per tal que fermenti i després es posa al forn durant 40 minuts a 180ºC. Per sort, l’Anna i en José Luis dis-posen d’un forn de pedra al pati de casa seva, cosa que dóna al pa un valor afegit i un gust molt es-pecial en comparació a la resta. Segons en José Luis, del pa que es fa avui dia “no te’n pots fiar” per-què porta molts ingredients artifi-cials. “Cada cop més els oficis tor-nen als seus orígens”, afegeix. ···

Aquesta vegada en són quinze, però diuen que podrien ser-ne més. “No superem mai els vint”, asseguren. Provenen de mons acadèmics ben diferents: des de la filosofia –els que més– fins a les matemàtiques, passant per belles arts o física.

L’Anna i en José Luis i el pa que fan ells mateixos cada dia. ANNA CALVET

Exotisme. L’ambientació del pati de la casa de Chamorro crea una atmosfera única per tocar jazz. LAIA ROS

ANNA CALVET

Traços.7DIJOUS29 DE NOVEMBRE DEL 2012

cetrencada@cetrencadaUPF

(*) Teatre social: ‘Brots, la sèrie’ presenta el treball d’un grup teatral format per persones diagnosticades amb un trastorn mental (www.brotslaserie.com)

Treball de camp

s molt important en-tendre que els metges treballen amb perso-nes, no només a l’hora d’intervenir, sinó molt especialment a l’hora de parlar”. Pallapupas és un projecte que fun-ciona a Catalunya des

del 2000 i va sorgir com una eina per millorar l’estada dels infants a l’hospital. L’associació s’ha anat ampli-ant i actualment hi ha dues vies diferenciades per aju-dar els pacients: el pallasso d’hospital, que treballa amb infants, adults i persones grans que pateixen algun ti-pus de malaltia –tant a planta com a quiròfan–; i el te-atre social*, que a través de les eines artístiques del te-atre aprofundeix en la millora física i emocional dels malalts mentals i les seves famílies.

La filosofia del projecte és clara i reivindicativa: “Quan es diagnostica una malaltia, aquesta passa a ser més im-portant que la mateixa persona; amb sentit de l’humor i l’alegria de riure s’intenta prioritzar que la persona es vegi a si mateixa com a nen o adult, i no com a malalt”. Un total de 12 hospitals d’arreu de Catalunya ja han in-corporat els Pallapupas i cada any ajuden 55.000 perso-nes ingressades, una xifra que representa només el 8% del total i que s’intenta augmentar. “Confiem en la fi-gura del pallasso d’hospital com a professional ja que ha de ser una persona amb molta formació mèdica i una gran maduresa perquè és una feina molt difícil de fer”.

Proposta d’un estudiant de Medicina“La proposta va sorgir d’un alumne de Medicina que estava molt cansat que totes les assignatures fossin te-òriques i a les classes no es tractava gens la relació amb el pacient. Al principi va ser com un assaig, ja que no hi havia precedents similars a tot Europa. Finalment el projecte va arribar a mans de Santiago Ambrosio i Xa-vier Ariza, vicedegà i cap d’estudis de la Facultat de Me-dicina de la UB, que van donar llum verda a aquesta iniciativa”, explica l’Antonio Masegosa, responsable de l’assignatura. Durant els primers tres anys els alumnes de Medicina van poder aprendre d’aquest col·lectiu a través d’una assignatura de lliure elecció, però amb la implantació dels estudis de grau va ser redireccionada a optativa de tercer curs del segon semestre.

“El contingut de l’assignatura el posen ells, nosaltres els facilitem les eines per treballar-lo artísticament i apro-fundim a millorar la relació amb el pacient, en huma-nitzar-lo perquè deixi de ser un número o un cas”, afe-geix Masegosa. Aquest any, el cinquè del projecte, els alumnes tindran 9 sessions de 4 hores, un divendres ca-

“Aprenem com un nas vermell canvia la realitat”

L’associació Pallapupas i la Facultat de Medicina de la UB impulsen una assignatura perquè els estudiants entenguin millor què senten els malalts

··· NEUS CÁMARA ···

1. Pallapupas en acció. 2. Companyia Brots representant ‘Ella’. 3. Els alumnes de la UB en una classe. ARXIU PALLAPUPAS

“É

da 15 dies, i es tractarà de deixar clar que l’assignatura no consisteix a fer el pallasso, sinó en una sèrie d’acti-vitats vehiculades a partir del joc artístic i del teatre per aprofundir en les inquietuds, preocupacions i proble-màtiques de l’alumne i el seu món professional. “No és només posar-se el nas, és tenir consciència de què significa aquest nas i com pot millorar o canviar la re-alitat un element com un nas vermell o un somriure”.

Avaluació en tres partsCom a assignatura optativa consta d’una avaluació de tres parts: en primer lloc, l’assistència, ja que és una experiència presencial i també individual; en segon, el treball creatiu, teatral fet en grups; i per últim, un diari de camp personal, que pot ser un PowerPoint amb fotografies i paraules clau, diversos collages representatius de cada classe o un dietari presentat com “cartes per a la meva mare”, on cada alumne explica les sensacions seves sensacions. Les conclusions són molt positives:

“Va ser una assignatura molt maca, molt emocionant i em va ajudar a veure les coses d’una manera diferent. En fer l’optativa al mateix temps que es tenen les primeres experiències al centre hospitalari em va permetre reflexionar sobre totes aquelles vivències que tenia per primer cop”, explica la Georgina Martínez. A partir de “fer el pallasso”, els alumnes entenen una mica més la relació amb el pacient i les possibles situacions, com diu l’Anna Vidal: “He descobert emocions que no em pensava que m’afectessin tant. S’han tractat sentiments i sensacions que normalment un amaga o oblida. O simplement no hi pensa o no ho té present, com la forma de veure i sentir dels malalts”.

A més, tot i que és una optativa de la carrera de Medi-cina, la majoria dels alumnes subratllen que els ha apor-tat molt com a experiència humana. La Isabel Castaño ho explica sintèticament: “Tinc la sensació que l’opta-tiva de Pallapupas ha esdevingut quelcom molt impor-tant en la meva formació com a persona”. ···

1

2 3

DIJOUS29 DE NOVEMBRE DEL 2012

cetrencada@cetrencadaUPF

(*) Dakar: És la capital i la ciutat més gran del Senegal. Es troba situada en la península de Cap Verd, a la costa atlàntica d’Àfrica i té 2,5 milions d’habitants

cetrencada

Adreça’t

MBAYE PAPA ABDOULAYEJugador de bàsquet del Barça

En confiança

«Menjo botifarra però prefereixo el ‘ceebu jen’»

CETRENCADA

Cetrencada és un taller integrat on estudiants de tercer de perio-disme de la Universitat Pompeu Fabra posen en pràctica els seus coneixements per crear produc-tes periodístics propis:

RÀDIOwww.upf.edu/upfradioTELEVISIÓwww.btv.cat/cetrencadaWEB www.vilaweb.cat/cetrencada

MARÍA BARRALBELÉN BARECHE

És amant de l’esport. No només gaudeix del bàsquet. Reconeix que

prefereix veure un partit de futbol. A l’hora de la migdiada, en comptes de dormir veu els esports a Cuatro. Tria aquest informatiu, segons explica, perquè aprofundeix molt en les notícies esportives.QUAN DE 14.50 H A 15.45 H WEB cuatro.com/deportes

DEPORTES CUATRORes com el menjar de casa. Segons Ablaye, aquest restaurant

fa el millor ceebu jen de tot Barcelona. Aquest plat típic senegalès és de peix, mandioca, ceba, pastanaga, albergínies i arròs. Plat, beguda i postres per 15 euros.ON C/ AULÈSTIA I PIJOAN, 32 QUAN TANCA DIUMENGES I DILLUNS A LA NIT

DJOLOF DJOLOF

Hi ha temps per a tot. Entrenar amb el Barça exigeix molta disciplina,

així que de tant en tant toca descansar. Per desconnectar, l’Ablaye surt amb els seus amics per aquesta discoteca del barri de Sant Gervasi. “Hi ha molts negres, em sento en la meva salsa”, comenta entre rialles.ON CARRER LINCOLN, 15WEB ottozutz.comMÚSICA RNB, HIP HOP, 80, 90’S, HOUSE...

OTTO ZUTZ

L’Mbaye Papa Abdoulaye (Dakar*, 1990), conegut per tots com Ablaye, és un jugador senegalès de bàsquet que, amb 21 anys, ha debutat a la Lliga ACB vestint la sa-marreta del Barça. Malgrat que el bàsquet li permet guanyar-se bé la vida, els seus orígens a Dakar van ser humils. Des de nen ajudava el seu pare en un taller de cotxes i als 14 anys va abandonar els es-tudis. Per al jugador senegalès la clau de l’èxit es troba en “el tre-ball i la disciplina”.

L’Ablaye va tenir un cop de sort quan un intermediari va que-dar impactat pels seus 208 centí-metres d’alçada i li va oferir ju-gar a bàsquet a l’estat espanyol. A l’equip Arona Sur de Tenerife va tocar per primera vegada una pi-lota de bàsquet. Tan sols sis mesos després va trepitjar la Ciutat Com-tal per fer les proves d’accés al FCB. El seu primer dia a Barcelona el re-corda “carregat de nervis i nostàl-

gia”. Va saber canalitzar la se-va energia de la millor manera possible i va demostrar el seu nivell com a jugador de bàs-quet. Per a ell “no hi ha dubte que el Barça i la seva filo-sofia” l’han ajudat a “créixer com a profe-sional i persona”.

La seva intenció és tornar al Senegal quan deixi el bàsquet. “Vaig estar a la selecció senega-lesa sub20 però descarto tornar a jugar allí. És dur i hi ha moltes coses que no m’agraden”. Esportivament es-tà a gust a Barcelona, però el vincle que té amb Dakar perdu-rarà per sempre. “Les meves ar-rels són allí”, reitera. El menjar és una de les coses que més tro-ba a faltar. Reconeix que li agra-da “la botifarra, però prefereix el ceebu jen”. L’Ablaye s’ha con-vertit en l’heroi de la seva famí-lia encara que ell a qui més ad-mira és als seus pares. ···

GIRONA18a edició del FIRATASTLa fira gastronòmica anual de Gi-rona arriba a la majoria d’edat i ho celebra amb una edició més innovadora, impactant i plena de nous sabors i textures per sorpren-dre els paladars més exigents. Una nova aposta per impulsar els pro-ductes tradicionals de Girona fu-sionats amb la modernitat actual.QUAN DEL 29 DE NOVEMBRE AL 2 DE DESEMBRE ON FIRA DE GIRONA, Pg. DEVESA, 34 PREU ACCÉS GRATUÏT. PER DEGUSTAR, CAL COMPRAR TIQUETS

BARCELONAWorld Press Photo 2012Un any més el CCCB reuneix en una exposició les obres premia-des del concurs internacional de fotoperiodisme World Press Pho-to. El català Samuel Aranda prota-gonitza el primer premi. QUAN DEL 29 DE NOVEMBRE AL 6 DE GENER ON CCCB, MONTALEGRE, 5 PREU 5 € GENERAL, 3 € REDUÏDA I DIUMENGES GRATUÏT

TARRAGONACicle de cinema musicalDurant els mesos de novembre i desembre, els més cinèfils podran gaudir cada dimarts i dijous de la projecció d’un musical mític del ci-nema, de la mà del Cine Club-Fil-moteca Andrés de Andrés. Clàs-sics com Sonrisas y lágrimas o La vie en rose es podran veure a canvi d’un preu raonable per als temps actuals. QUAN DIMARTS i DIJOUS A LES 18.00 H ON ANTIGA AUDIÈNCIA, BAIXADA DEL ROSER, 3 PREU 1 €

LLEIDAEsquí de segona màEl centre jove La Palma organitza un mercat de venda i intercanvi de material relacionat amb el món de la neu i l’esquí. Aquesta iniciati-va impulsa l’oferta de productes a preus molt competitius perquè els esports d’hivern siguin més acces-sibles per als joves. QUAN 15 DE DESEMBRE ON C/ DE LA PALMA, 6-10 PREU GRATUÏT

El somni de l’Ablaye és jugar

a l’NBA. NATÀLIA CAPDEVILA